Versos joves: antologia poètica

VERSOS
JOVES
________________

 ANTOLOGIA POÈTICA





Aquesta obra ha estat publicada a través d’Amazon i té drets d’autor; per tant, està prohibida la seua reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà o procediment, sense comptar amb l’autorització prèvia, expressa i per escrit de l’autor. Tota forma d’ús no autoritzada serà perseguida conforme a l’establert als drets de propietat intel·lectual.  

© Alejandro S. Oltra Sangenaro, 2017
Portada de Miquel Mollà (el seu bloc: aRT De FoNS)

Si vols adquirir el llibre, pots fer-ho mitjançant Amazon.es cilcant ací o demanant-li'l al propi autor al seu e-mail: alejandrosantiago17@gmail.com




–Mostra–






Un dia

Un dia com un altre
sent de colp la falta que em fas.

Un dia sense tu
es com navegar
perdut per la mar
divisant columnes de fum.
No hi ha altre ésser
ni humà ni inhumà ni animal
que a tu en res es puga assemblar
ni em negue el meu meréixer.
Però malgrat aquest sentiment
et dic que hi ha altres coses que sent
i que dins del teu pit d’acer
imagine un cor que val per cent,
i això si no més, perquè cada batec
és un colp de misteri i ressentiment,
d’enigma, de por, de necessitat i de plaer
que em porten dubte, coratge assumit i assossec,
mes si tornem a la falta
de la teua presència indispensable
bé puc afirmar, per no negar-te,
que m’ets una essència impensable,
i que faces el que faces
no em val el diccionari
ni tampoc la vida
per a entendre per què em faltes.


(Any: 2013)



Sigues tranquil, vell amic

Dis-me, amic,
què vols que et diga.
Ja ho sé:
són uns carnissers,
els agraden les carnisseries,
i si no en troben,
ja fan per trobar-ne,
puix són carnívors,
i per això inventen mentides.
Ens em descuidat,
i ara no aconseguim eixugar-te la sang...
Sé que dorms turmentat,
però no et queda més remei que callar.
Palomes ja no se’n veuen;
¿oronetes? Les han matat...
No hem fet evolució,
ens hem fet carrancs...

Més voldria jo,
benvolgut amic:
saber qui els dirigeix, i qui els governa,
conéixer cara a cara el seu rei:
¡faria regicidi! ¡S’han buscat la condemna!
No t’han respectat, ¡a tu, el més vell...!
Ho diré amb tot el respecte que puc:
són uns fills d’una gran purna,
la centella que inflamà la nostra ràbia...
Els parlaré com ells ens parlen,
amb eufemismes i paraules tècniques:
“esteu imputats pertot arreu,
i sou uns algolàgnics compulsius,
i als genitals, mantes tèrmiques...
La plebe crida de març els idus;
tant de bo que us sodomitze
un equus africanus asinus.”
Ja ho heu vist,
nosaltres també sabem fer populisme.
Sigues tranquil, vell amic,
que si cal,
morirem per patriotisme.



(Any: 2012)




No som cap titella

Que diguen merda si volen dir-la,
¡que sí,
que potser només sé parlar de Poesia!
¿I què m’importa si tinc o no el peus en terra,
si sé fer la “o” en un canut
o si estic deixant-m’ho
per pecat, per paraula o per fotut?
Que no vos donen per ningun lloc, que no,
que encara hi hauria massa justícia.

Sols sé que no he sabut fer res,
ni dir-te ni callar-te ni fer-te feliç:
a res d’això he pogut fer-me.
¡Vae victis!

Com creador maleït,
em sent el rei
quan dic que no
entre Goethe i Kurt Cobain.
¡Dissertem, companys,
i Déu salve la feina!
¡Dissertem! ¡Dissertem!:

“A dies grisos,
versos amb merda
i katanes de colors.
¡Que es prepare qui ens instigue,
que no ens calfen el cor ni l’orella!
¡Que no ens toquen els collons
que no som cap titella!
Que baixe eixe déu diabòlic a furgar-me,
si té valor, que baixe, i no s’ho pense,
que el convide a una ronda,
però quan li diga qui és,
que no plore:
que empasse saliva
i aguante com un home”.


27 de juliol del 2015; 19:05 h



 (Any: 2015)




 T’admire



T’admire,
no com als mestres o com als pares.
Simplement t’admire.

Admire el teu pel, les teues orelles, el teu nas,
el teu coll, la teua boca, les teues dents,
els teus llavis, la teua llengua, la teua saliva, les teues mans,
els teus ulls, la meua mirada, les teues pupil·les,
la teua esquena, les teues pigues,
els teus braços, els teus muscles,
la teua panxa, el teu abdomen, les teues axil·les,
els teus dits, les teues ungles,
les teues venes, la teua sang,
els teus genolls, les teues cuixes,
el teu pit, el teu melic, els teus peçons,
el teu cul, el nostre joc,
els teus genolls, els teus peus, els teus talons.

T’admire, ¡t’admire!,
et mire, et remire i et torne a admirar.
Això és voler de tot cor,
i pensar, i pensar i recordar...


 (Any: 2013)





Avorrir-te


¿Com puc avorrir-te i no tindre’t ganes?
És impossible.
Sovint t’odie, t’estime i m’enfade,
però avorrir-te és inviable.

¿Com avorrir-te i rebutjar-te?
És utòpic, absurd i detestable.
Potser un dia deixe de buscar-te,
però és molt improbable.

¿Com avorrir-te, dis-me, i abandonar-te?
És que és inversemblant, irracional i fins i tot impensable.
No dic que en un futur puga no necessitar-te,
però avorrir-te ara és incomprensible – i, ¿qui sap
si admirable?



 (Any: 2013)





A  favor meu


Em sembla tot un déu
aquell qui pot seure al teu costat
i mirar-te sense por ni apocament.
Amb tu sap ballar la flama amb vigor,
amb tu ja comprenc la tempesta del falconer.
Per contemplar un dia més la bellesa dels teus llavis,
únicament per això em desperte dia a dia,
per a albirar en l’horitzó les noves llums
i invocar amb peu altern la ignota primavera.
L’hivern és llarg, i la nit, solitària i obscura;
m’ho ressona la tinta, congelada, crua;
però, a poc a poc el calor em saluda:
arriba la tendresa, es dissol l’amargura.
I ja s’ha diluït la neu,
ja creix el somni d’aquest poeta.
Els meus versos són la meua feina;
els meus sentiments,
la flor del vat que cresca.
Per fi el meu país deixa de ser petit,
per fi s’obri el teu cor i es deixa patrullar.
Recordant alades paraules d’un gran mestre,
faig paràfrasis, m’aclame a tu i em confesse:
et vull en el meu paradís,
és a dir, en el meu país,
i viure ben feliç
ara que tinc permís.

Diuen que l’amor correspost existeix,
i jo ho dic a favor meu...

Últimament em sent igual a un déu.



(Any: 2014)


Ubi sunt

¿On estan aquelles creences
més romàntiques i humanistes
de la humana i romàntica humanitat?

D’on no hi ha no es pot traure,
però es pot omplir on hi ha un buit.
No demane, evidentment,
una societat catòlica, apostòlica ni romana;
això per als de sentit comú,
per als conservadors mal conversadors.
Vaja persones, que es fiquen a la cara
eixes persones vils, autòmates i histriòniques,
que són tràgiques i còmiques màscares,
més cares, al cap i a la fi, que una imatge cara.
I ara, una vida, un número;
una mort, un número;
un sentiment, una suma restant,
summa incògnita.
Per no viure no vivim
ni en una societat de porcs ideals.
Per sentit incomú:
¡a la rue les discos;
a l’infern amb aquesta “democràcia”...!
A la terra la terra,
la pols a la pols...
tant de bo la gent a la gent.

¿On estan aquelles creences
que realment no sé si estan?
¿Ubi sunt illa tempora?



(Any: 2013)



Que li diga cípria a un servidor


Que li diga Cípria a un servidor
si melancolia és sequera,
si tristesa continua siguent mania,
si l’amor és el que era.

No toque el clarinet qui no sap,
per favor, sinó qui l’alça...
Malentesos els justos, senyors,
que això és de mala raça.

Què pagaria jo per ser com tu,
o simplement per ser carajillera,
que els problemes no són cosa del blues,
però la pena la porte al cor,
com la senyera.

El vespre que passe l’últim tren
espere haver degustat veu mel·líflua,
haver provat la saliva bíblica:
cura i culpa d’esta ceguera olímpica.



 (Any: 2015)



Buscant el despertar


Hem sentit moltes coses
en un món cercat per una serp gegant.
Molts intenten la revolució
i sols aconsegueixen rebel·lia sense fi.
¿No creus que tal com un ball,
ens obstinem en saber com moure bé els peus
quan l’important es sentir la música
i gaudir-la amb qui l’escoltes?
Mal fatal és sentir que l’altre
no s’adapta als teus ideals,
mes pèssim mal fatal és dubtar
si els teus ideals són els correctes…
¿Trobes acàs malestar més infecte?
Estem rodejats d’homes-màquina
que creuen tenir el sol damunt del seu cap,
però, en realitat, són ells qui fan estampides
per a col·locar-se allà baix.
Que per llàstima plore, sí,
quan veig, a mode d’aureola angelical,
la piràmide invertida que s’aferma
a sobre dels meus companys
i com si foren borregos
els governa i els cega i els fa mal…

Et conte aquesta locura perquè,
dins del dubte en què estic,
perdut en la incertesa d’estar obrant mal,
voldria que et fixares en els xicotets detalls,
que jo, atine o desatine, no puc sempre interferir
en el teu dia a dia ni en el teu pas a pas.
No vull ser el teu botxí ni el teu senyor,
no puc ser el teu mestre ni el teu mentor…
Sols et dic que
així com no hi ha poeta sense poesia,
i sense paraules ni visc ni sóc escriptor,
si no eres tu qui fa part de l’esforç,
si saps que has fet mal
i no l’intentes corregir tu
sense que jo et done l’oportunitat,
aleshores és que anem mal encarats...

¡Desperta!
Si estic ací és per tu
més que per mi,
i algun dia ho entendràs.
Ni la por ni el dubte ni els defectes passaran;
sols tu ho faràs, si així ho vols...
Saps que jo –ferm, fidel i lleial– t’estaré esperant.



(Any: 2013)





Una oda de merda


Mai he volgut desembarcar en la ribera
empestada de mosques i feta de merda,
però la merda ha aprés a nadar,
i per molt que em vulga allunyar
ja no es pot fugir,
ni de la ràbia ni del patir,
ni del patir ni de la merda.
Car, així com cell qui veu la merda
i estudia escatologia dia a dia,
nit i dia i dia i nit
a mi ara em falta flit
i trobar refugi en llunyania.

Ja no parec el tio Petiu,
qui igual plora que riu,
perquè mire gents que tinc al cor
i si em fallen m’ix el plor,
i si m’enganyen no m’ix el riure,
mes he de viure amb un somriure
no sempre gens d’acord amb aquest tros,
car no m’agrada patir per qui vull
i fer-me fals refugi de merda.


Ara, hui dia,
la sang ja la tinc freda;
el pit: congelat;
solte merda per un tub,
i, qui ho diria,
hui no m’he atrevit a mirar-te als ulls.
I sí, estic perdut, boig, i fluix,
i et dic que duc or i disgust,
i que sols això és el tresor
que guardem els cucs que porte navegant.
O siga, resumint: estic fotut i radiant,
segurament més el primer que el segon,
però no viceversa,
que estic hasta els collons
de fer honors i anar tragant
i que ningú em done paraula honesta.
Ací acabe, i no faig festa,
i em sap greu tanta duresa:
en aquest mar l’aigua s’ha fet verda,
està podrida, i les vistes són fosques...
Açò és viure entre mosques
una vida de merda.



(Any: 2015)




Un greu accident


Què greu em sap contar-te
el que vaig a recitar-te.

Eres un greu accident
que va allargant-se,
i sóc jo qui l’allargue,
car eres un accident
pel que dia a dia done gràcies.

Eres un greu i no sé si planejat accident,
¿premeditable?,
extremadament mal·leable:
un “accident”, sí,
pensat, deliberat... i qüestionable.

Eres un greu accident,
degeneratiu
i biodegradable:
eres un accident insinuatiu
i tots els dies sospitable.

Què greu em sap contar-te
que eres un accident molt greu,
sempre fortuït, desconcertant, insondable:
causal, casual, inusual,
molt greu i molt agreujable.

Dispensa’m, no obstant això,
que vers a vers vulga citar-te i recitar-te,
que accidents com tu són insòlits i lloables,
que fan renàixer respiracions incontrolables,
que canvien les mirades en pensar-te o en mirar-te;
és a dir, que fas viure i somriure i estimar-te
a un poeta trist, depressiu i deplorable.



(Any: 2013)





Un amic

¿Què és un amic?
Crec que podria ficar algú com a exemple,
però en paraules ho veig un poc difícil d’explicar,
perquè un amic, en paraules,
és un llibre inacabable
amb pàgines de color blanc
que tenen forma de mà.

Un amic, en paraules,
és aquell munt de converses
i núvols de pensaments passatgers,
de tempestats que no sempre veiem,
és allò que es diu a qui es vol
i allò que sovint pensem i no diem...
Un amic, en paraules,
és una història ben llarga
i amb poques pauses,
una aventura que mai té punt i final
i que el principi de vegades està un poc difuminat...
Un amic, en paraules,
és un poema sense mètrica ni rima,
però amb poesia;
un poema complicat, enrevessat, delicat,
compromés, laboriós, fatigós,
¡de ninguna manera senzill!, veritat,
però company, aliat i, ¿com no?, també estimat.

Un amic, quan el definim en paraules...
sempre ens quedem curts,
perquè l’amic, en paraules,
com a molt, es pot dir coixí, germà...
(alguna vegada es diu amor,
¿per què no?)
Un amic es podria dir pare, mare
i al mateix temps desconegut...
Cura, malaltia, addicció...
Un amic –¡cada amic!– és un món.


Però, concretem...
¿Què és un amic?
Ara mateix,
amb veu valenta i temerària,
però no per això menys vertadera,
m’atrevisc, medite i dic
que si he de posar algun exemple,
si he d’establir algun paradigma,
no vull fer-ho en paraules...
Preferixc posar algú com a exemple,
i quan ho pense,
pense en tu... com sempre.

 (Dimecres 1 de maig del 2013)

(Any: 2013)




Un dia festiu

Llig el cant d’Homer durant la sesta:
còlera en peu lleuger
d’un bell funest guerrer...
Ens passem els dies en plena guerra...
Estem farts de lluitar
i ens costa descansar...
¡S’ha cansat la Musa, i m’ha deixat!:
l’imperi s’ha escampat
d’un depravat domini...
Ara perd el dia en tan mal vici:
¡centimet a centimet,
i sentiment a sentiment!
¡Ah!, què suculent,
un dia festiu
que no riu
ni està pudent.
Ara tot l’estiu festiu reviu el riu
d’escenes plenes...
de temes criminals
(poètics per naturalesa,
dispostos a sorprendre...
però no són la realitat).
Els veig passar de lletra en lletra
(em negue a anar a buidar la uretra):
¡quina sensació més fresca!
¡Ves, Hèctor, ves d’una vegada!
¡Calla, Faust, boca envejada...!
...
Què ventura més llibresca i desvariada...


S’ha cansat la Musa i m’ha deixat relaxar-me:
ara descansem els dos...
i després a viure.


(Any: 2014)
¡Molt difícil!

Dis-me el que vulgues
i no em dones la raó,
però sàpigues que és molt difícil.
T’ho dic a bones i amb molt de carinyo, però...
No m’envies missatges desitjant-me un bon dia.
No m’envies ningun missatge citant-me per a veure’ns.
Mai m’envies ningun missatge, ¡mai!,
¡i quan sóc jo qui te n’envia,
de vegades ni contestes!

Dis-me el que vulgues,
però saps que tinc tota la raó del món,
perquè és molt difícil tractar amb tu.
Dius molt i fas poc,
sempre calles quan s’ha de parlar,
i quan parles tens la divina mania que cagar-la,
¡i si sóc jo qui intenta parlar,
em talles les ales!
¡¡¿On s’ha vist un poeta maleït tan maleït,
privat de les seues maleïdes ales
per un ditxós i maleït monstre com tu?!!
¡Ni en les comèdies! ¡¡Ni en la Bíblia!!

Mira, calla el que et vinga de gust,
que si parlares i intentares solucionar les coses
igual que calles i atorgues,
te besava els peus, 
si és que et deixes i no et cabreges.

¡Què creu, senyor, què CREU!

El que t’aguante jo...
¡Ni Jesús ni hòsties consagrades!
M’ha tocat ballar no amb la coixa,
¡amb la muda, que a més es fa la coixa!
Mosca collonera, falç de la mort,
metro del dilluns, Tucídides,
Hel·lena, Aristòfanes, maleïda Eva...
¡Sirena, erínia, harpia, Eros, Morfeu!
¡Per tu em cague en Déu i la santa creu!
Medea, Judes...
Maleïdes les Guerres Fredes que montes,
maleïts els teus ulls petrificants,
maleïda la teua veu mel·líflua
i més que maleïdes les teues carícies addictives.
Que em fas acordar-me tantes vegades de la teua família
que fins i tot m’acorde del teu iaio, 
que, pobre, ni el vaig conéixer,
que la mare de les Muses es queda arrere.
Que per acordar-me de tots els teus morts
oblide qui viu al meu costat.

En fi, ja pots ficar algo de la teua part,
no siga cosa que t’escaldes el cul,
que si no tens ningun detall de tant en tant
et denunciaré a Sant Pere,
i si no comences a demostrar-me
el tant que me vols i fas tard,
si “se me creua un cable”
et jure per l’Estígia que demane el full de reclamacions 
a la Verge de l’Amargura
i t’escric un exèrcit de paraules
i te les envie en un arsenal de metàfores.
¡Tant de bo escarmentares!, per ser com eres...

...i encara que jo sóc pitjor...

¡eres molt difícil!


(Any: 2013)

1 comentari:

Subscriure's a: Missatges (Atom)