Parlar al quadrat

PARLAR2 = PARLAR PER PARLAR Un sac de diàlegs dels més diversos temes, independents uns d’altres, per a llegir-los en un parell de minuts. Riure, discutir, pensar… tot menys avorrir-se.

Els grans poders

Pep, Joanet

            Joanet: Saps, Pep? Hui estava parlant amb mon pare i li he dit: “Està mal la cosa, eh?”.

         Pep: I què? Què t’ha dit ton pare?

         Joanet: Mon pare s’ha girat cara mi i ma llançat una d’eixes mirades com dient: “M’ho dius o m’ho contes?”.

         Pep: Vols dir...?

         Joanet: La cosa és que, xarrant xarrant, he pensat: a qui afecta la crisi? A tots?...

         Pep: Supose...

         Joanet: Ni parlar-ne. I a mi que no em vinguen en mentides, eh.

         Pep: Per què?

         Joanet: Que per què? Ara de seguida t’ho conte, no pateixis.

         Es que jo he estat calfant-me el cap: allà on vaig, sempre escolte de gent que l’han despatxat, que la seua empresa ha quebrat, o fins i tot que conservant encara el seu treball s’ha quedat sense casa o sense cotxe, o sense mòbil o tabac —per dir alguna cosa—. Però... per què mai sent que a Rajoy o a Zapatero els falta el menjar —i qui diu menjar diu qualsevol cosa; diners, roba... ves tu a saber què...—. Des que conec això de la crisi —que en realitat no entenc— que no he vist una sola notícia als telediaris d’algun polític que haja caigut en depressió perquè l’economia no estiga molt bé...

         Pep: Vinga, Joanet, no comences amb els polítics, eh!

         Joanet: Ai! Vinga, doncs deixem als polítics, bé, va. Mira: em tremolen les mans sols de pensar en ells. Va, canviem de tema...

         Pep: Parla’m d’algú diferent...

         Joanet: Algú de la mateixa raça, que hui tinc ganes de discutir... Va... Algú que també parle molt i faça poc... Algú que la solte de tant en tant, la mentideta piadosa... Ja està! I dels bancs, què? Què em dius? Molt de fer publicitat de “aquest és el teu banc”, “nosaltres t’ajudem” o “amb nosaltres ixes guanyant”... i, com no, la que més m’agrada a mi: “si tu guanyes, nosaltres també”. Es clar que sí! I floretes i periquitos! Vinga, va, que tu ja sé que sempre acabes content, i nosaltres, els clients innocents, a rossegar la sola de la sabata, com tots els dies.

         Pep: Home, Joanet, no et poses així que la seua raó tindran, no? Algun hi haurà que sigui honrat. A més, això serà ara, no?, perquè, si no, no haurien durat tants anys en peu. Segur que temps enrere no serien així, que la crisi...

         Joanet: Què dius, borinot?! Els bancs, en el passat, han fet sempre el mateixet que ara: enganyar a tot el món. I no em parles de la crisi, no em parles de la crisi que la tindrem tu i jo hui, eh... Però com em poses la crisi com excusa, cervell de bonyigo! Mira, jo no hauré estudiat ni seré catedràtic d’economia ni de política, però per al que vaig a dir-te no fa falta molt: ningú dona per donar. I els bancs encara menys. No solten un duro! I si en solten un es per guanyar-ne dos, m’entens?

         Pep: Doncs jo he sentit que alguns bancs han recolzat a algunes empreses...

         Joanet: Tu es que te la claven per on volen, ignorant. A qui creus que ajuden? A les grans empreses, que, per postres, són les que menys ho necessiten, saps?

         Pep: Home, vist d’aquesta forma...

         Joanet: Mira-ho com vulgues, però t’assegure que no tindràs pas raó... Mira: als grans poders els ho donen tot, i a les xicotetes empreses o als autònoms no els donen res.

         Pep: Perquè les grans empreses són més.

         Joanet: I una coca pa ta tia! Això serà en ta casa, que arrimeu la taula a la cadira. Que els autònoms són pocs? I les xicotetes empreses? Home, sí, estan dispersats, però t’ho dic jo, sens dubte: són més, i per desgràcia, sempre són els mateixos.

         Pep: Ja... Clar... Vist així... Si es que aquest mon no va a canviar fins que la gent no se n’adone que l’important és la gent...

        

D’infidelitat

Pep, Iaia Conxeta, Iaio Ambrosio

         Pep: Iaia, iaio, puc demanar-vos consell?

         Conxeta: Clar que sí, fill meu. La iaia pot aconsellar-te pràcticament de tot. Serà per consells...

         Ambrosio (en veu baixa): Tu fes-li cas, fes-li...

         Pep: Es que necessite a algú que tinga experiència en la vida...

         Conxeta: D’això no me’n falta, t’ho assegure. Però vinga, conta. Què et passa?

         Pep: Es que fa temps que vaig darrere d’una xica que m’agrada i...

         Conxeta: I voldries que t’aconsellara en l’amor, no? Aiii! Que es fa major el meu xic!

         Pep: Sí, iaia, sí... Bé, la cosa és que ella m’agrada des de fa prou de temps, i jo m’estic treballant molt el mèrit del seu afecte, però...

         Conxeta: Però...?

         Pep: Ahir una amiga meua em va convidar a sa casa a fer el deure i...

         Conxeta: I...?

         Pep: Que de colp a repent, a meitat equació, va i em dona un bes.

         Ambrosio: Maxo ahí, Pep! I dius que et va besar sense tu moure un dit?

         Conxeta: Ai, calla, Ambrosio, que te’n vas per les rames! (A Pep) I que vas fer?

         Ambrosio: Què té que fer el xiquet? Deixar-se dur, com a tontos. Que això no passa tots els dies, Conxeta!

         Pep: Iaia, jo em vaig alçar de la cadira, vaig arreplegar trastos i me’n vaig anar...

         Ambrosio: Com?! Es que eres bajoca, Pep! Es que et moriries de fam en una carnisseria! Tu no has sentit això de “pardal que vola a la cassola”?

         Pep: Es que jo no vull ser infidel, iaio!

         Conxeta: Clar que no. Vas fer bé, fill meu.

         Ambrosio (en veu baixa): Infidel... “Vas fer bé”... Així està, que no troba aigua en la mar...

         Pep: Però...

         Conxeta: Però què? Quin és el problema, Pep?

         Pep: Doncs que a mi em va agradar...

         Ambrosio: Veus! Ja sabia jo que alguna cosa hauries heretat de la meua família... Que no és res mal això, Pep. Que som humans! Tu aprofita la joventut, xaval. Aprofita el temps. Carpa dèiem!

         Conxeta: Deixa estar les carpes ara, Ambrosio! Que el xiquet vol parlar d’amor i tu et desvies a la pesca. Que això de que en la mar hi ha molts peixos no anima gens mai, que no ho saps, amb tants anys de vida?...

         Pep: ...Iaia, jo em sent mal. Crec que he traicionat a l’amor...

         Ambrosio: Calla, home! La teua estimada sap el que ens contes?

         Pep: No...

         Ambrosio: Aleshores ja està! Per a què et calfes el cap? Per a això tinc jo un nom: ulls que no veuen, cor que no sent!

         Conxeta: Ai, Ambrosio! Que al xiquet li fa mal el cor perquè està cec d’amor, d’amor vertader... Que l’amor sempre triomfa... i si no, mira (a Pep): per què et dol ara el cor?... No pateixis, que Déu et perdonarà si de veritat t’apenedeixes... La ceguera de l’amor et guiarà pel bon camí, segur. Tu tanca els ulls i que et guie el cor.

         Ambrosio: Per a això també tinc un nom jo: ulls que no veuen, caguerà que xafen...

El cavall de Troia

Pep, Iaio Ambrosio

         Pep: Iaio, tu coneixes l’historia eixa de Troia? La del cavall i el guerrer tan famós? Es que la professora ens ha demanat que diguem als iaios que ens la conten, que de segur que la coneixen. Es que vol que fem un treball molt important a partir d’aquesta llegenda.

         Ambrosio: Pep, a veure... Que el teu iaio ho sap tot.  El que sap el món, és una gota; i el que sap el iaio, un oceà.

         Pep: Doncs no saps el que m’alegra sentir això. Vinga, doncs. Conta’m l’historia, va.

         Ambrosio: Ufff! Es molt llarga... Però bé, te la contaré, si insistixes... Tot va començar quan a una boda, tres deeses van trobar una poma al sòl, i com que tenien molta fam, es van barallar per ella.

         Pep: I qui se la va menjar?

         Ambrosio: De moment ninguna de les tres. Com que no es posaven d’acord en qui era més digna de quedar-se-la, el deu més gran de tots, Zèbrus... (interromp Pep).

         Pep: Zèbrus...? A mi em sona que no es diu així... Et refereixes al dels rajos, iaio?

         Ambrosio: Sí, eixe. Li diuen Zèbrus segur, perquè els científics de fa deu mil i vint mil anys li van posar eixe nom perquè els rajos que llançava des del cel pareixien les ratlles d’una zebra.

         Pep: Es clar. Ara sí. Ja ho entenc. Perdó per l’interrupció. Continua, per favor.

         Ambrosio: Bé, doncs va dir Zèbrus que ell no volia problemes entre els deus, i va carregar el mort a un mortal que li deien París.

         Pep: Com la capital de França?

         Ambrosio: Sí.

         Pep: I quin mort és eixe que dius? Quina feina li va donar a París?

         Ambrosio: Zèbrus va dir que París triés a la deesa més digna de menjar-se la poma. D’aquesta manera, les tres deeses van anar a buscar-lo.

         Pep: I què va fer París?

         Ambrosio: París, que no era tonto, va dir a les deeses que donaria la poma a la més bonica, i la deesa Aprofita va despullar-se.

         Pep: Es va despullar?! Així com així?

         Ambrosio: Aquella aprofitava el seu cos tan bonic per a tot, d’ahí el seu nom... Bé, així doncs, París li va donar la poma a ella, i ella, a canvi, li va prometre la dona més bonica de la Terra.

         Pep: Quina promesa!

         Ambrosio: Sí, sí... La cosa es que la dona eixa tan bonica ja estava casada amb un home.

         Pep: I què va passar, aleshores?

         Ambrosio: Mira: Aprofita, com que era molt perversa, aprofitant que el seu home se n’anà a caçar, va furtar a Melena —aquella dona tan bonica—, i la va portar a Troya, la ciutat de París.

         Pep: Quina deesa més malvada, iaio.

         Ambrosio: Sí, casi com la iaia, fill meu. Bé, tornem a l’historia. Quan Melenao, el marit de Melena, va adonar-se’n del furt, va anar a Troya amb un cavall per a recuperar la seua dona. Una vegada allí, va enviar al cavall a Troia a per Melena.

         Pep: Iaio, tu estàs segur que la llegenda és així? Crec que t’has botat un gran tros... A més, el cavall em sona a mi que era de fusta...

         Ambrosio: Que vaig a botar-me un tros! A més, tu que sabràs?! Pensa un poc, fava: com va un cavall de fusta a entrar en una ciutat i arreplegar a Melena, eh? Que no t’enteres de la pel·lícula, Pep! Deixa’m a mi contar l’historia, que sóc jo qui la coneix, i no tu.

         Pep: Però jo he sentit a classe alguna cosa d’un taló d’Aquiles... De segur que no t’has botat part de la llegenda?

         Ambrosio: Que no, cap d’oliva! Creu-me, que et dic la veritat.

         Pep: Saps què, iaio, me’n vaig a que em conte l’historia la iaia, que amb ella al menys puc fer preguntes... pot ser traga millor nota en el treball aquest de Troia... (Pep se’n va)

         Ambrosio: Això, això. Ves-te’n amb ta iaia, ves-te’n... Aii... Deu els cria i ells s’ajunten... Que no li agrada la meua historia: a cavall regalat ni li mires la dent... Un cavall de fusta!