El reliquiari dels Ripoll

El reliquiari dels Ripoll

Alejandro S. Oltra

   

0.        La mort imminent

«Mors certa, hora incerta»

(2 de gener de 1500, Genovés, València)

—El poble no necessita un heroi... En necessita dos. Després de tanta feina, després de tant de patiment, tantes hores i tants diners, el que més he anhelat en ma vida no ho he pogut aconseguir. I tot per ambició, però, de la roïna, de la que fa perdre el nord, aquella que ens fa abandonar la recerca de respostes i ens espitja a acomodar-nos i retindre el poder des d’un seient... Aquesta discòrdia vital... és el pitjor.

El pobre Guerau, amb la Parca damunt de les parpelles, sabia que el temps s’ensorrava: l’ombra del rellotge de sol es diferenciava cada vegada menys.

—No malgastes saliva amb això ara, i afanyat en dir-me el que m’has de dir –deia Joan Miquel, el notari–. ¿Fem hereu al teu nét, aleshores? Pronuncia un “sí” rotund, per favor.

Guerau es va mantindre callat uns segons. Va mirar unes caixes argenteres i uns cofres de l’habitació. Aleshores, després d’un sospir allargat i assossegador, va consentir.

—Sí.

—Guerau, vaig a escriure-ho. Entenc finalment que fas hereu de les teues propietats al teu nét Guerau de Fenollet i Ripoll de Castellverd, fill de Francesc de Fenollet i Maria Sanç o Ripoll de Castellverd.

El notari Joan Miquel va continuar escrivint el testament. Guerau, el senyor d’aquell palasio, que era com anomenaven aquella llar de la part alta del Genovés, va tancar els ulls, esperant que la negror que veia aleshores s’acabara i l’arreplegara el seu benvolgut déu cristià. Fou en aquell moment, mentre sentia respirar a Joan Miquel i redactar amb presses i esquinçava el paper sense voler, quan cavil·lava si encara quedava alguna esperança.

—Merda –va murmurar Joan Miquel–. Ja m’he equivocat.

*          *          *

            Era de nit, i el Genovés estava tranquil·líssim. Per davant del palasio pujava per la costera Nicolau, un dels quatre esclaus del senyor Guerau. Es va dirigir als graners de la vivenda: en deixar arrere la presó –car estava allí en el palasio la presó del poble–, va entrar als graners. Hi havia allí unes quantes cabres, tres matxos, la mula de l’amo i un rossí castany. Martí, l’altre esclau del senyor, també negre, l’esperava acaronant la vella mula. Quan va vore entrar a Nicolau, Martí es va incorporar sobtadament i es va encarar a ell un poc nerviós.

—¿Ja està? ¿Ho has aconseguit? –va preguntar Martí.

—Sí. ¿I tu? ¿T’ha donat Caterina els llibres?

—A mitges. Diu que no li han llevat els ulls de damunt i li ha costat molt quedar-se a soles en lo palau, i perquè el senyor ha entretingut a més d’un. Sols m’ha pogut donar un... –Martí va ajupir el cap.

—Més val això que res.

Caterina era l’esclava negra de Guerau. El senyor li havia manat a ella que agarrara els llibres indicats per ell, però el palasio estava ple aquells dies, i era difícil acomplir eixe favor, car una esclava no podia trastocar casa així com així sense causes sospites, i més una esclava negra.

—En fí, ¿quin llibre és? –va preguntar Nicolau.

—El negre.

La resposta de Martí va fer que Nicolau empassara saliva.

—¿Hi ha algun problema, Nicolau?

Nicolau, entre l’olor a merda dels animals i el silenci de l’obscuritat, tenia por. En realitat, no temia res d’aquella nit. Sols temia pel futur.

—L’amo m’ha contat alguna cosa d’aquest llibre. ¿No l’hauràs obert, veritat? –va preguntar Nicolau.

—No, per suposat. Saps que faig molt de cas a l’amo, fins i tot quan sé que li queden tres esternuts.

De sobte, s’escoltaren uns passos acostar-se als graners. Qui fóra, arribava amb llum. Anaven a descobrir-los.

—¡Martí! ¡Nicolau! –xiuxiuejava la veu–. Sóc Nexma.

Era l’esclava blanca del senyor.

—¡Nexma! Quasi ens mates d’un esglai. ¡Ens has espantat! –va exclamar Martí.

—¡Corre, apaga el ciri! –es va afanyar en dir Nicolau.

L’esclau li va arrancar el ciri de la mà i el va apagar amb els dits –va pensar que era millor no deixar proves. L’esclava blanca va informar els dos companys:

—Caterina m’ha substituït. Estan preguntant tots per vosaltres. Els he dit que estàveu arreplegant una destrossa dels animals. Haureu de refregar-se unes quantes caques per la roba, per a que no sospiten...

I així van fer els esclaus a l’hora de entrar al palasio. Però, abans van fer el que els va manar el senyor: van arreplegar la pell que havia guardat Nexma en el pou antes de que vinguera el notari a fer el testament. Quan la van traure, van reconèixer unes quantes marques i dibuixos gravats a foc en la part sense pel de la pell. Esta, negra, relluïa amb força a la llum del ciri que van tornar a encendre; ho feren amagats entre les cabres dels graners. Les marques de la part sense pel de la pell, repassades amb sang, eren estranyes, però algunes les coneixien.

—Bruixeria –va dir Nexma-. Ma mare va utilitzar algun d’estos dibuixos alguna vegada...

Entre matxos, mules, rossins i cabres, els esclaus van embolicar el llibre tal i com va explicar l’amo a Nicolau. Aquest, amb el cor ple d’innocència i mogut per valentia, una valentia benvolguda que el senyor Guerau li havia ensenyat a apreciar i valorar, es va acomiadar de Martí i Nexma i va davallar la costera d’en front del palasio. Sabia que fins a la tornada a la casa, fins a de bon matí, carregaria amb una gran responsabilitat.

Sí, aquella nit, eixe negret potser que fóra, al darrer moment, la victòria del poble.

1.        El bassal de fang

«Veritas filia temporis»

(26 de maig de 2015, Genovés, València)

—¡Andreu, de presa! ¡S’està fent de nit!

Jordi estava ja dalt de la serra, en la creu. Andreu, en canvi, era menys atlètic, i li costava més pujar la muntanya.

            Per a Jordi, que s’havia criat entre brosses i pedres, que era un muntanyista, com deia ell, en tota regla, el pujar la Serra de la Creu del Genovés era una xicoteta excursió que acabava en un tres i no res. Feia una estona ja que esperava a Andreu, a qui li faltava poc per a arribar al cim.

—¡Jordi! ¡Crec que vaig a seure un poc a descansar!

—¿Què dius? ¿No vas a pujar ara que quasi estàs dalt?

Andreu ja s’havia segut en una pedra a la vora de la senda. Li costava respirar, i estava suat i amb la cara roja. Escoltava a Jordi remugar des de la majestuosa creu, allà en la llunyania, però no creia que puguera aplegar on el seu amic. No obstant això, donat que sabia que es burlaria d’ell un parell de dies si no ho intentava, es va alçar de nou i va continuar escalant la muntanya.

            Andreu pujava amb la mirada cara al terra i pensant que no era gens agradable que Jordi fóra millor que ell en quasi tot. A cada pas, li venia a la ment alguna cosa: futbol, pilota, basquet, tenis, bici... És veritat que ell aguantava molt damunt de la bici, però no podia comparar-se tampoc amb Jordi en això. I sí, tot el que li venia a la ment a Andreu eren esports o activitats físiques. Ja a un metres de la pujadeta a la creu, va fer com sempre i es va dir a ell mateix en què era bo i superava al seu amic: els deures de classe, els exàmens... A més, llegia més que Jordi –no molt, la veritat, però vaja–, i era més callat i respectuós, cosa per la qual presumia la seua família amb els pares d’altres amics i davant els seus oncles i cosins.

            En efecte, Andreu tenia també grans virtuts, però l’esport no era el seu. I potser fóra per això, o perquè també era un poc patós, que ja a uns pocs metres de la creu, es va esvarar i va caure serra avall. Va regolar una distància considerable, entropessant en pedres i rames. Va anar a parar quasi a mitjan serra. Jordi es va ficar a baixar per la muntanya com una cabra muntesa cap a Andreu.

            Un parell de dies abans havia plogut, i potser Andreu va llenegar en una pedra humida o un tros de terra fangosa. Qui sap? La qüestió és que el bac fou terrible. Quan per fi va obrir els ulls una vegada havia passat tot, Andreu es va vore dins d’un bassal de fang. Va intentar eixir per ell mateix, però no podia. Va demanar ajuda, i Jordi li va contestar que ja estava a prop. Andreu movia les cames i notava alguna objecte dur en el fons del bassal. Va començar a apartar el fang amb les mans mentre arribava el seu amic, i, finalment, va poder eixir ajudant-se d’una rama.

            Jordi va aplegar enseguida.

—¿Com estàs? –li va preguntar.

—Bé, crec –va respondre Andreu, amb la veu trencada–. Però em fa mal tot.

Se li van escapar tres o quatre llagrimetes. Quan es va mirar els colzes i els genolls i va trobar repelons i sang pertot arreu, es va tirar escopinyades per a netejar-s’ho. Jordi es va llevar la camiseta per a utilitzar-la de tovalla.

            Quan es calmaren un poc, van mirar al cel i es van adonar que en breu es faria tot obscur.

—Hem de tornar ja, Andreu. Trau forces i afanyem-nos. Ta mare estarà esperant-nos.

—Sí. Anem –rigué Andreu per no plorar, intentant alleugerar l’assumpte i fer-se el fort–. De totes maneres encara no serà tard del tot, i per a ara quan es faja de nit tinc la llanterna.

Aleshores, mira tu per on que va tirar mà a agarrar la llanterna de la butxaca i... ¡no estava! Ambdós van pensar que s’hauria caigut durant el bac.

—Vaig a vore si per casualitat se t’ha caigut dins del fang –va comentar Jordi.

Es va apropar al bassal. Les esportives se li van enfonsar en les vores de fang que havia tret Andreu amb les mans per a eixir. Com no podia tocar el fons, es va agenollar. Ara sí que va mullar tots els genolls de ple. Tot seguit, va submergir el braç dins del bassal.

—¡Ah! ¡Què cosa més asquerosa! –deia–. Sembla que estic tocant un animal mort.

Andreu va fer cara d’oi i li va demanar que ho deixara estar, que s’apresurara i que se’n anaren el més abans possible.

—Espera, que ja el tinc... –insistia Jordi, forçant-se ell mateix i fent carasses com a que li costava-. Pesa prou.

Com no podia traure l’animal, va clavar l’altre braç i va estirar cap a fora. I va traure un sac de pel negre.

            Els dos es van mirar fixament.

—¿Tu saps quin animal és eixe? –li va preguntar Andreu a Jordi.

—Ni idea. Pareix la pell de la vaca del meu iaio.

—Bé, doncs anem-nos-en ja. Deixa’l tranquil.

—¡Ah, no! ¡Açò se’n ve a casa! –va replicar Jordi.

Este, va agarrar el tros de pell i, disposat a endur-se’l, va començar a caminar. Tot seguit, Andreu, al·ludint que eia nit es quedaven en sa casa, li va demanar que deixara l’animal.

—¡Ma mare va a castigar-nos! –va cridar Andreu-. Que ho deixes.

Es va encarar a Jordi, i com que aquest també va estirar de la pell, mentre es barallaven per a quedar-se amb allò en les mans, entre estirons per ací i estirons per allà, la pella es va desplegar i va caure un llibre sobre les plantetes del terreny escarpat. El llibre va pegar dos voltes senda avall i es va quedar obert. Andreu es va avançar per a arreplegar-lo.

—¿Quin llibre serà? –es preguntava en veu alta mentre el recollia del terra.

Tenia la tapa negra.

—¡Andreu, mira! –va exclamar Jordi-. ¡La pell te dibuixos per la part de darrere!

Andreu es va girar cara la pell i va observar aquelles formes de traçat roig. La pell estava plena...

—¿Encara vols que ho deixem ací? –li va dir Jordi a Andreu.

*          *          *

Aquella nit es quedava Jordi en casa d’Andreu. Per a que sa mare no els furtara la troballa que havien descobert, Andreu, en arribar a la porta de sa casa, la va obrir amb la clau plena de rovell i va pujar silenciosament al pis de dalt per a agafar una motxilla de la seua habitació.

Feia olor a fregit. La casa era vella, i els graons eren de pedra lluïts amb escaiola; estaven molt pelats i desgastats. Va entrar a la seua habitació, va obrir el bagul on guardava les motxilles i en va agafar un parell, guardant-ne una dins de l’altra. Va baixar les escales intentant que sa mare, que estava en a cuina fent el sopar, no el pillara i va eixir al carrer sense tancar la porta. Jordi estava esperant-lo segut en l’escaló del vell portal.

—Pren –li va donar Andreu la motxilla a Jordi-. Dins hi ha una altra motxilla. Trau-la i guarda tu el llibre. Jo plegaré un poc la pell i la guardaré en l’altra.

Jordi va assentir amb el cap. I tal com va dir Andre ho van fer.

            Andreu va espentar la porta que esthavia deixat junteta i va entrar primer en sa casa, seguit de Jordi. Com que sa mare no els va sentir, li va donar la seua càrrega a Jordi i li va dir que pujara la seua habitació i deixara les dues motxilles baix del llit. Mentre, ell entretindria a sa mare.

            Quan aquesta va vore entrar el seu fill a la cuina, va deixar la paella amb la creïlla que anava a ficar-li a l’ou batut i es va dirigir cap a ell. Es va ajupir i va començar a pessigar-li la roba i a marmolar-lo, preguntant-li on havia anat i què havia fet. Quan Jordi es va unir a la trobada, la mare d’Andreu es va tornar boja:

—¡Mare de Déu! Però si pareix que vingueu de la mili. ¡Per favor!

La dona es va convertir en una fera. Els va manar que es dutxaren i es canviaren.

            El pare d’Andreu també els va pegar un von espolsó. No obstant això, en acabar de sopar, tots dos xavals van dir bona nit als dos adults i van pujar corrent a l’habitació d’Andreu. Puix que Andreu estava prou adolorit, els seus pares li van donar permís per a quedar-se en casa a l’endemà i no anar a l’institut. Van tancar la porta i van juntar els dos llits per tal d’estar junts a l’hora d’examinar la troballa.

            Van traure la pell i el llibre de les motxilles.

            La pell era de bou. Jordi, que vivia en Alboi i tenia animals en la caseta, reconeixia molt bé aquella textura. Quant a les marques, eren símbols molt interessants, tan interessants com desconeguts per a ells.

—El color dels dibuixos... –va murmurar Jordi-. Sembla que siga sang...

—No crec, ¿no? ¿Vols dir? És massa sinistre...

Jordi es va alçar a per l’ordinador portàtil que tenia en la motxilla de classe. Va enxufar el carregador a l’endoll de la paret, al més pròxim dels tres que hi havia al costat del llit, i d’un bot va tornar a pujar damunt del matalàs.

—Demà pense dir-li a ta mare que estic molt mal de la panxa –va dir Jordi-. Jo també vull quedar-me investigant què és açò.

Aleshores, Andreu va acaronar la tapa del llibre negre. Era de vellut, molt fina. Una màgia incommensurable els instava a obrir les pàgines d’una per totes. Quan alçaren la tapa i passaren la primera fulla, que estava en blanc, van trobar un dibuix que els sonava prou: l’estrella de David.

—Fixa’t –va manar Andreu a Jordi-. Dins de l’estrella hi ha un altre símbol

—¡Es la creu nazi! –va exclamar Jordi.

—Es diu esvàstica... –el va corregir Andreu.

2.         La llengua antiga

«Noli me tangere»

(27 de maig de 2015, Genovés, València)

Tan sols feia tres dies que havia hagut votacions en Espanya: locals i autonòmiques. Més de la mitat del Genovés estava commocionada; havia guanyat el partit socialista, que mai havia tingut l’oportunitat. Des dels llits, amb rajos de sol colpejant-los la cara i fins al melic, Andreu i Jordi escoltaven a dues dones que mantenien una conversa sobre la situació política del poble.

—¿Ens alcem ja? –va preguntar Andreu després de badallar.

—Per mi sí –va respondre Jordi, amb els ulls encara prou tancats i unflats-. La tia Amparín i Carmen Oltra pareix que van per a llarg.

—¿Les has conegut per la veu?

—Sí. I perquè quan s’han saludat s’han dit el nom –a Jordi se li va escapar un diminut somriure.

Van baixar a desdejunar a la cuina. Sa mare d’Andreu no estava. Li havia donat permís a Jordi per a quedar-se, ja que li feia tan de mal la panxa.

            Andreu, mentre mullava les galletes en la llet, mirava els dibuixos d’estes i recordava la pell de bou que s’havien trobat.

—Hem de llegir un parell de fulles del llibre i vore si en internet trobem alguna cosa que ens puga dir de quin llibre es tracta –va argumentar Jordi.