Clio
Del llibre:
Aquesta obra ha estat publicada a través d’Amazon i té drets d’autor; per tant, està prohibida la seua reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà o procediment, sense comptar amb l’autorització prèvia, expressa i per escrit de l’autor. Tota forma d’ús no autoritzada serà perseguida conforme a l’establert als drets de propietat intel·lectual.
© Alejandro S. Oltra Sangenaro, 2017
Si vols adquirir el llibre, pots fer-ho mitjançant Amazon.es clicant ací o demanant-li'l al propi autor al seu e.mail alejandrosantiago17@gmail.com
–Mostra–
LA GRANDESA DE LA PASSIÓ
O
SOBRE ELS DINOSAURES
“Res gran s’ha fet en el món sense una gran passió”
(Friedrich Hegel)
He
llegit que, des del punt de vista científic,
del
naixement del món fa 15.000.000.000 d’anys,
que
un tal George Gamow el va anomenar Big
Bang
i
que un tal Lamaître digué que fou una explosió...
Què
genialitat...
I
això estic pensant.
Però,
em destorba un pensament,
i a
tothora em pertorba:
mira
si és que, estic pensant en l’espai i el temps,
¡i
em ve al cap una boca!
Ahí
és on s’origina el meu moment,
i
res més em provoca
ni
em provoca més plaer.
I
parlant d’explosions...
El
Big Bang fou una concentració
de
matèria i energia,
i
es va produir en el no res, en teoria...
Però
torna la distracció que abans et dia:
si
parlem d’il·lusions,
em
ve a la ment pensar en la vida,
i
no hi ha cosa més bonica
que
un somriure d’eixa mida...
Així
doncs, l’univers,
després
de l’explosió, s’expandia,
com
els llavis d’eixa boca en parlar i consonantitzar;
els
gasos que el Big Bang va causar
es
van concentrar i convertir en estrelles i galàxies,
com
l’aire que ix d’aquella boca,
que
em rossa amb la tendresa de les seues paraules...
La
conglomeració cíclica de pols i gasos
va
donar lloc a una fusió:
l’hidrogen
es va convertir en heli,
i
s’originà el nostre Sol, que és una massa ígnia.
No
obstant això, conec estrelles que calfen més,
amb
les quals tinc el costum d’asseure,
i
és que una em fa més llum que el sol,
una
que és llum càlida i apol·línia...
Altres
conglomeracions no van arribar a la fusió
i
es quedaren en cossos sòlids:
són
els nostres planetes...
Que
algú em diga com poden existir
tan
perfectes belleses:
¡quines
dents tan precioses!
¡Quin
riure més pulcre, impol·lut i impecable!
¡Què
goig d’escoltar i de sentir!
Però...
¡Què ganes de pensar més ocioses!
¡Què
manera!
¡Així
no es pot estudiar,
car
per a això cal recordar
el
que he llegit i he memoritzat,
però
ja he dit i recalcat
que
sols em venen a la ment i al cap
eixos
llavis i eixa boca,
eixe
riure tan captivador,
que
és!... simplement meravellós.
M’agradaria
ser capaç de poder abstraure’m,
de
poder fer memòria tranquil·lament
d’aquell
maleït Big Bang...
¡Però
a fer punyetes!
Potser
no seré un bon estudiant,
però
al menys puc dir que estic fet tot un filòsof.
Ja
no és que m’agrade o no m’agrade,
que
quan vull pensar en explosions,
veig
una boca;
que
quan vull estrelles i galàxies,
sols
escolte dolces paraules;
que
quan el Sol i els planetes,
llums
i somriures...
No
és que m’agrade o no,
és
que ho faig sense voler,
sense
que m’obliguen...
Què
coses tan magnífiques hi ha en l’univers...
En
fi, que he vist que com a mínim sóc un filòsof,
perquè
últimament com a estudiant sóc calamitat,
però
pel que sí puc ufanar-me i presumir
és
que hui no faig més que recordar
que
per ventura en ma vida sovint he contemplat
una
simpàtica, amable i adorable veritat.
Dilluns 20 de juliol del 2015, 4:09 h
L’INICI
O
SOBRE ELS LÍMITS DE LA VIDA.
“La consciència sols pot existir d‘una
manera,
i es tenint consciència de que existeix”
(Jean Paul Sartre)
(Jean Paul Sartre)
Tinc
enfront la possibilitat;
darrere,
l’obscuritat que em refugia.
Als
meus peus tinc el límit,
i
si mire cap a dalt... sols trobe dubte.
¿Per
què em relegueu a semblant condemna?
¡Senyor
dels animals,
Senyora
de les bèsties:
apiadeu-se,
misericòrdia,
no
feu més gran aquest buit!
Si
he matat, ha sigut per necessitat.
Si
m’he trobat amb cap altre ésser viu,
l’he
respectat com a igual,
l’he
lloat pel seu poder,
li
he permés ser lliure, com és degut,
i
si s’ha acostat,
l’he
tractat com a germà,
car
som tots fills de la mateixa mare.
Per
favor,
sóc
fill del misteri,
sóc
carn que pateix,
sóc
incògnita entre dolors,
sóc
lluita contra l’ombra,
sóc
por a l’eterna retirada...
i
no puc fer més que somriure...
Ja
que sóc tanta cosa,
alçant
els ulls al mantell estrellat,
sota
l’ambulant nocturna
us
demane justícia...
No
obstant això,
ja
que sóc tanta cosa,
us
revele admonició,
¡i
dic prou!:
¡amb
l’horitzó per testic
i
la gruta per redós,
m’alce
davant l’abisme
i
cride al cel:
exigixc
una resposta!
Estic
ací.
Us plante
cara.
No
toleraré més ignorància.
Sols
vull saber per què no desperten...
Sols
vull saber per què no desperten...
Sols
vull saber per què no desperten...
Jo
sóc aquell
que
anomenaran l’home de les cavernes...
Jo
sóc l’home primitiu.
Dilluns 5 d’octubre del 2015; 23:35 h.
L’AVENTURA HOMININA
O
SOBRE ELS EFECTES DELS PASSOS I
ELS FRECS
Lluita és la vida del home
sobre la terra
(Bíblia, Job, 7)
Al
principi no érem ningú entre iguals.
De
peu ens ficàrem,
als
cosins adéu havíem dit.
Pas
a pas, ens aventuràrem entre carnívors,
¡nosaltres,
els innocents del panteó!
Pas
a pas, cada dia amb un somni més.
Pas
a pas, també abandonàrem l’estat original:
ens
va agradar la carn també,
i
pas a pas inventàrem instruments.
Així,
pas a pas,
amb
un nou complement circumstancial,
deixàrem
de ser voltors illetrats.
Clar,
pas a pas, les mones australs
ens
convertírem en gòlems amb urpes de fusta,
però
morírem en un pas en fals.
Pas
a pas deixàrem a Lucy en Afar,
passàrem
per hàbils, ¡per treballadors fins i tot!,
i
prompte, després d’erigir-nos, aprenguérem a ser savis.
Pas
a pas, amb la paraula en la baixa gula,
ens
enfrontàrem al fill de Heidelberg,
però
tot i això, amb el frec va nàixer l’amor.
Aleshores,
frec a frec,
els
de Neandertal, amb jaca i visera,
s’aparellaren
amb nosaltres, propis (assassins) del buit del Sr. Magnon.
Frec
a frec, sí, amb més buit que visera,
passàrem
el pont i descobrírem el Nou Món,
rebérem
el furt d’Aquell que pensa abans d’actuar.
Sí,
frec a frec aprenguérem a fer foc,
¡ens
titulàrem com a dansaires de foguera,
com
a artesans de sílex i fusta,
les
dones com a teixidores de pells,
com
a arquitectes i sexòlegs,
com
a artistes!
Frec
a frec ajudàrem als difunts amb el seu viatge,
però
vingué la guerra,
i
alçàrem coure, bronze i ferro.
Frec
a frec ens obrirem a la pedra nova,
ens
graduàrem com a pastors i agricultors,
seguérem
sobre la mare...
i
aleshores comença la història.
Pas
a pas,
frec
a frec,
constituírem
esta, la nostra magnífica espècie...
És
de veres: tens raó.
Tot
això ho vas fer tu, solament tu.
Jo,
home del futur, m’he quedat com homo
retardans.
11 d’octubre del 2015; 15:18 h
LES BELLES PÀTRIES
O
SOBRE COM ES FEREN ELS POBLES
“Els que comparteixen la nostra infantesa,
mai sembla que cresquen”
(Graham Greene)
(Graham Greene)
Van
passar les grans pluges.
El
cel va ser traspassat per un raig de llum,
i
es va reflectir en els rius dels valls.
Dea
Lassitud i dea Necessitat ens ho van aconsellar:
“Establiu-se,
que teniu terres entre rius,
que
la mitja lluna arriba lluny,
que
hi ha vida i pau fins avall de la casa de neu,
fins
al país del mig.
Escriviu
la història en una nova pedra”.
I
així decidírem seure,
i
ho férem en llocs on sempre podíem beure,
i
construírem noves llars,
i
tancats per als animals que solíem caçar,
i
tinguérem cura de les terres
i
ens prometérem tindre cura dels camps.
Férem
amics els llops,
els
porcs senglars, les ovelles,
els
urs divins.
Així
creàrem els pobles,
així
ens convertírem en germandats locals.
Així
és com naixeren les velles pàtries.
16 de novembre del 2015; 14:30 h
LES VELLES PÀTRIES
O
SOBRE COM VINGUÉ LA PUTREFACCIÓ
“Res en la vida s’ha de témer, únicament s’ha de
comprendre.
Ara és el moment de comprendre més, per a témer menys”.
(Marie
Curie)
No
hem aprés.
Tampoc
ho feren les velles pàtries.
Tan
bones planes de Gaia que teníem,
regal
celestial de dea Lassitud i dea Necessitat.
Allà,
en els paradisos, res era tan precís.
Allà,
fills adoptats de la terra,
creguérem
necessària la sistematització.
¡Cosmos
ja era! ¡Gestió era matar-lo!
Doncs
sí, allà matàrem, sí senyor, els fillastres de la terra.
Nosaltres
matàrem.
Eixe
nou ordre mundial,
front
l’albir, era més complicat,
o
com a mínim això solem pensar.
La
sistematització, portada a terme a saber com,
va
donar lloc a discussió, a divergència de color,
i
l’aparent complexitat va desembocar en petició i motivació:
de
versats, d’experts, de coneixedors especialistes.
Ells
milloraren les condicions anteriors,
milloraren
i crearen instruments d’obra,
potenciaren
l’artesania i el comerç,
van
fer especial l’economia.
Mort,
aleshores, novament venia. Guerra vindria.
L’especialització
econòmica va parir l’administració,
va
nàixer el poder dels escriptoris.
Vestida
amb túnica negra,
amb
una gerra va arribar Burocràcia.
I
quan l’home va obrir la gerra de Burocràcia,
tots
els mals s’escamparen,
i
quan la va tancar, sols es va quedar l’escriptura.
I
els mals de la gerra volaren,
i
amb ells es formaren les elits:
esdevingueren
els governants,
en
els tres vèrtex de la civilització
(si
és que està ben dit així),
i
s’alçaren els caps socials,
s’alçaren
els caps militars,
i
s’alçaren també els pitjors caps
(els
religiosos, els immortals,
aquells
el nom dels quals no es pot anomenar...
No
el sabem).
Els
caps es feren tirans, dèspotes,
treballaren
a favor seu perquè sols volien guanyar.
Els
pitjors caps, els pitjors tirans,
eixos
eren qui ostentaven el major poder
–com
sempre–,
s’ocuparen
de clavar en les creences populars
que
és necessari que hi haja caps,
a
martellades i patades ens ho van clavar,
per
darrere ens ho van clavar,
perquè
deien que era necessària la jerarquització,
perquè
deien que era així com s’organitzaven els déus,
deien
que el nostre ordre també havia de ser diví.
Els
pitjors caps s’encarregaren de crear-lo,
i
en el nou model no deixaven lloc al canvi,
a
no ser, és veritat, que a ells els convinguera.
Tot
canvi necessitava el seu beneplàcit.
Els
caps socials, que controlaven el capital,
es
feren socis dels pitjors caps,
i
els pagaren per a que la religió els enaltira.
Per
fi es consolidava el negoci.
I
seguidament milloraria, el seu negoci:
socials
i pitjors compraren els militars,
els
caps de la violència,
i
els digueren que tindrien bona vida
sempre
que feren b
é la seua
feina.
Cada
vèrtex es crea i procrea,
ésser
humà;
ves
amb compte,
que
s’estén com les tenebres que sorgeixen de les aigües
[abismals,
que
s’estén com estes sobre les platges de l’infern,
i
ves amb compte, que el guant blanc, la religió
(que
la controlen els pitjors caps)
va
sistematitzar la conducta i el pensament del dia a dia,
va
crear patrons diaris i mensuals,
va
fer de cada any,
en
una misèria amagada,
un
any d’esclaus,
d’esclavització
de la raó.
Així,
ésser humà,
és
com Llibertat mor,
i
quan va morir,
dels
seus òrgans es teixiren els fils del Gran Teatre del món.
Així
es va consolidar el sistema, el nou ordre mundial.
Així
es crearen les titelles.
Acabaren
imposant-se, fins a hui,
dea
Por i dea Ignorància,
la
vertadera i sobrehumana parella divina que ens governa...
Sí,
divina.
Diumenge 24 de gener del 2016; 15:21 h; irònicament, en
l’escriptori...
TUTANKATON
O
SOBRE MORTS INCONCLUSES
“La mort és el menor de tots els mals”
(Sir Francis Bacon)
L’esperit
valent, el carter,
et
va trobar el 1922, rei com eres,
en
la Vall dels Reis.
Aleshores,
com immers en l’or,
et
feres el despistat,
jugares
a l’estàtua,
com
jo de menut,
i
fingires estar mort,
mirant
a l’infinit...
Aten
vivent imatge de:
tu,
Tutankaton,
tu
t’entronitzares als nou anys,
tu vas
heretar els problemes del faraó heretge.
Amb
la que vivia per a Aten,
la
filla supervivent de Nefertiti,
la
que et va atorgar la dignitat reial,
al
dogma monoteista et vas negar,
però
igualment et desatengueren en les llistes.
Pobre
de tu, malairat,
pobre
de tu, pantanós cerebral,
¡pobre
llarguerut penicurt!
Amb
dits com botifarres,
diguem-ne
que no regaves,
que
passejaves coix,
amb
el peu esquerre mal format
i
el llavi superior leporí.
Mal
i jove vas morir.
Et
faltaven molts dies,
però
pocs te’n quedaven...
Des
d’abans de la vintena i la gangrena,
sobre
la barca deambulaves per baix,
en
l’obscuritat prestaves atenció....
El
carter es pensava que estaves mort...
Ignorava
qualsevol maledicció,
Tutankamon.
12 de novembre del
2015; 15:06 h
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada