Cendres a batalla

CENDRES A BATALLA

Alejandro S. Oltra

© De la present edició: Tabarca Libres, 2012
www.tabarcallibres.com
e-mail: info@tabarcallibres.com
© Del text: Alejandro S. Oltra
Correcció lingüística: Anna Montaña Llopis
Maquetació: José María de Garcia Bonache
Impressió: Romanyà-Valls
ISBN: 978-84-8025-299-7

         Dedicat a la família, als amics i a tota aquella gent que m’ha recolzat, però especialment a les meues iaies i a ma tia Conchi.

         El meu particular agraïment a Cristina, Eva, Ana Belén, Carlos, Miquel, Conxa, Paco, Pep i Jose Luís, sense els quals tot açò no hauria estat possible. Gràcies per haver-me suportat, ajudat i corregit en els meus errors.

F

a molt de temps, poc després que el caos donara a llum el nostre món, uns éssers superiors a nosaltres coexistien en idíl·lics palaus i benaurats paisatges. Es tractava del que actualment denominem déus, i malgrat els seus prodigiosos poders, també tenien defectes, vicis i mancances, i per això, sovint, es deixaven portar per les passions o pels enuigs.

         Tot i que foren pocs els individus de semblant fortuna, a poc a poc van relacionar-se els uns amb els altres i van deixar pas a noves generacions que, alhora, també es van unir a posteriors ens anomenats humans, criatures dèbils i fàcils de manipular.

         Però no tot fou harmonia i procreació... Amb els anys, els déus s’enfrontaren per ambicions, infidelitats i desacords, i per si això fóra poc, començaren a enemistar-se amb la humanitat i a fer d’aquesta una subespècie blasfema i deslleial.

         Així, doncs, les divinitats es van cansar del món on vivien amb els humans i les seues aspiracions infidels, i decidiren crear un altre món on retirar-se i iniciar un nou ordre, on els personatges mítics com elles pogueren refer els seus afers sense la curiosa mirada de l’home, un món extravagant i fantàstic... un món fet per a deïtats.

— 1 —

IMPRUDÈNCIA A L’INFRAMÓN

E

n una llarga cua, tan llarga que semblava infinita, es trobaven, entre altres, un xiquet i una xiqueta. En una nit eterna esperaven que un ancià flac, vestit amb roba obscura, els pujara a una barca la proa de la qual tenia llaurat un cap de gos. Aquest individu esparracat, que a més portava un antifaç, es deia Caront, i era el barquer de l'Hades: la fosca terra dels morts. Duia un bastó, a l'extrem del qual hi havia un martell tan gran com el cap d’un elefant. La seua comesa era pujar a bord de la seua barca les ànimes de l'inframón, per conduir-les des de la platja on l'esperaven fins a l'altra riba del riu Estígia. Però a canvi d'aquesta labor exigia una moneda i, si no, renunciaria a facilitar el desplaçament fins després d’un any exacte.

         Allà, a l'altra vora del riu verd, Caront abandonava els viatgers perquè continuaren la marxa i arribaren a un gran altar on els seus destins havien de ser sentenciats per a la resta de l'eternitat.
         I d'aquesta mateixa manera va tractar els dos joves...

         Però serà millor que comencem des del principi, no molt abans del que s'ha dit fins ara. Cal dir que, quan van morir en el món dels mortals, tot seguit aquests dos joves van aparéixer en un bosc de foscos àlbers. En aquest paratge, com tots els que perien, conegueren un individu amb dues ales a l'esquena i un barret també alat. Vestia una fina tela anyil enrotllada al cos, deixant visible mig pit, a més de genolls i peus, i en la mà dreta subjectava una petita vareta ornada amb un parell de cintes blanques. Era el ros Hermes: déu de la paraula, dels viatgers i, com molts afirmen, també dels lladres i dels mentiders. Es dirigia amb veu acurada i mansa a tots els difunts des de l'aire:

         —Si seguiu el sender del bosc, arribareu a una cova—apartava part de la boira en agitar les ales—. A través d'aquesta creuareu un túnel llarg i obscur, i així arribareu a un llac naixent del riu Estígia. Espereu allà el barquer.

         El déu va fer el gest d'anar-se'n, però de seguida va girar el cap de nou.

         —Us aconselle que no ignoreu les meues indicacions... Qui es prenga la llibertat d'aventurar-se entre la penombra de la boscúria, l'únic que trobarà és desorientació, i —llavors va alçar les celles, advertint d’una cosa molt seriosa—, posteriorment, demència.

         Els joves van fer com se’ls va demanar.

         Van avançar barrejats entre centenars d'ànimes errants, i quan ja van haver traspassat la gruta, la gernació va continuar la llera del riu fins albirar una riba que, de ben segur, estaria atapeïda de més gent.

         A la vora d'aquell llac els difunts s’espentaven i s’apretaven uns contra altres. Plors de nadons se sentien en la llunyania, i un de cada deu hòmens s'arrossegava per terra, amb alguna cama trencada o altre defecte físic que li impedia caminar. A mesura que els dos joves s'acostaven a l'aigua del llac, la gent estava més nerviosa i tensa. Tots passaven davant de qui podien a la menor possibilitat. Tot i això, tots dos van arribar ràpidament fins a la ribera. El xiquet va ser simplement empés per la munió de gent, arrossegat com un peix en un remolí d'aigua, comprimit entre pits suats i aixelles pudentes. La xiqueta, en canvi, es va haver d'obrir pas ella mateixa. Amb la calor de la conglomeració humana, ficava els braços entre els subjectes allà presents i s'impulsava cap endavant amb prou feines. Alguns li impedien seguir avant, altres l’agafaven de la roba i l’arrossegaven novament cap arrere; hi va haver qui fins i tot la va toquejar de dalt a baix mentre li era impossible defensar-se entre un grup de gent molt atapeïda. No hi havia una sola persona entre aquella gentada amb qui poder confiar.

         El moment més impactant va ser el de l'arribada de la barca gegantina. Aquell bot monumental estava capitanejat pel tenebrós Caront —ja esmentat abans—, i quan més s'apropava a la vora, millor es podien escoltar els cruixits del fustam. El barquer remava amb el seu llarg bastó lentament. Al final, la barca va atracar a la platja del llac, arrossegant unes quantes volutes de boira, i com un pont de castell les cadenes del qual es trenquen, un tauler estret va caure de sobte davant dels peus del xaval. Aquest, atònit, es va apartar amb un salt de por. Els altres difunts també s’endarreriren uns quants passos.

         A la part alta de la proa, el barquer Caront, després d'una mirada clandestina sota el negre antifaç, va contraure la mà en signe de crida. Es va formar una llarga cua sobre la taula de fusta, i, en primer lloc, hi havia el xic de la nostra història, pressionat pel tropell. Un parell de llocs darrere d’ell esperava també la xica.

         Engolint saliva, el jovençà va pujar fins a la borda. Les mans li suaven. Caront es va acostar solemne i altiu; quan es va posar cara a cara amb el mortal, va estendre el braç i va oferir el palmell de la mà, gairebé esquelètica. El xiquet estava paralitzat. Suposant que no estava sent entés, el barquer, sense dir una paraula, li va assenyalar la butxaca dels pantalons. L’altre, en comprendre-ho, va buscar on li havien suggerit i, curiosament, va trobar una moneda d'or.

         La xiqueta ho observava tot des de la riba. Sabedora de l'impost de l’espellifat barquer, va buscar de seguida en la butxaca... Semblava impossible, però també ella tenia una moneda. En arribar el seu torn sobre el tauler del vaixell dels morts, Caront va estendre la mà com feia amb tots els altres. La seua melena canosa es deixava sacsejar pel vent. Quan la jove va donar finalment els seus diners, el vell de negre antifaç i barba punxeguda va assentir: el pas a l'embarcació els va ser concedit.

         Després de creuar les altes portes de bronze de l’inframón, arribaren finalment a un altar envoltat de terra deserta. El cel era negre a excepció d'uns pocs raigs de llum roja que es colaven entre els núvols, i el color era el mateix en tota la cúpula celestial.

         Prop de l'altar hi havia un xiprer blanc. Es trobaven davant de l'altar dels tres jutges de l'inframón, des d'on es podien divisar les torres punxegudes del fúnebre palau d'Hades, senyor dels morts. Els noms dels tres hòmens eren Minos, Radamant i Èac, i havien de triar un dels tres destins de l'inframón per a enviar-hi les dues ànimes errants al descans etern: l’Asfòdel, l'Elisi o el Tàrtar. L’Asfòdel era el lloc dels que havien portat una vida normal abans de morir, sense pensaments vils ni desitjos impurs. Aquest lloc era de terreny salvatge, però amb una classe de vegetació plena de les plantes que rebien el seu nom i de planes i turons on el vent bufava suaument; al cap i a la fi era una terra per a morts, ¿què més es podia esperar?

         El segon destí de l’inframón era l'Elisi: el territori dels herois, els beneïts i els benaurats. Era el destí més bell i agradable al qual podia aspirar un difunt. Els que han estat allà afirmen que el mal temps mai és present; mai plou ni neva, i el vent relaxa l'ambient com la brisa la mar; la fertilitat és preciosa, verda i florida, farcida de prats de roses i lliris blaus, blancs i morats, a més de dues fascinants espècies d'arbres: uns d'encens i altres de fruits daurats.

         Finalment, entre els tres destins, el pitjor era el Tàrtar: l'infern maleït. Era un lloc ombrívol i terrorífic, el més profund de l'Hades, ple d’hòmens vils i criatures malvades. No era res semblant al de les històries que s'expliquen als menuts, car aquest lloc pocs l'han vist i han escapat per explicar-ho. Per tant, fer-se una idea d'aquest lloc és difícil. Allà, al Tàrtar, acabaven els castigats, els de proterves intencions; els perversos i els vilans, patint l'abusiu clima, ardentíssim. Com un càstig etern, les seues terres eren de vegades seques, de vegades sorrenques i de vegades rocoses; en ocasions de foc i en altres de gel.

         Els tres jutges parlaven entre ells des dels seus trons. Les seues expressions facials i els gestos no es podien entendre amb claredat. Més enrere, el déu Hades es passejava lentament per l'altar, i prop d'ell, asseguda, la seua esposa Persèfone mirava atentament aquells xiquets.

         Hades era una deïtat seriosa, però justa i lleial. Tenia la cara fosca i sempre portava posada una armadura negra amb capa, amb algun detall daurat. Era prestigiós també el seu ceptre de dues puntes, amb el qual lluità quan els déus encara vivien al món dels vius i les guerres eren més freqüents. Així mateix, el déu, com era natural, tenia l'última paraula per a confirmar el lloc on anaven a parar els difunts.

         I la seua paraula fou consentiment.

         Va acceptar la decisió dels jutges: Sàntac i Zaibeth –així es deien els dos joves- anirien a l’Asfòdel. Sàntac va acceptar el que es va dir sense protestar, però Zaibeth va parlar... i les seues paraules canviarien el seu futur i el del seu company.

         —¿Com arribarem fins a aquests camps? —va preguntar.

         —Seguiu per aquesta sendera —indicà el ros Radamantis, assenyalant un dels tres camins marcats darrere de l'altar; el camí del mig, concretament—. Arribareu a una porta de coure. Us portarà a l’Asfòdel, i allà el vostre camí serà lliure.

         Les indicacions no els van quedar massa clares als dos xiquets, però tot i això Sàntac va tornar a callar; “caminant es fa el camí”, va pensar. Però Zaibeth, que era més resolta, va exigir un aclariment millor.

         —Això de la sendera... ho he entés —va dir amb to no gaire tractable, típic dels joves en el món dels vius—, però no comprenc això que serà lliure dins de l’Asfòdel...

         —Vol dir que podreu anar on us plaga —va explicar Radamantis, una mica ofés pel tracte informal i de confiança.

         —Però no coneixem el lloc. Ens perdrem... —seguia discutint la porfidiosa xiqueta, ara amb veu més temerosa. Es va parar a pensar un instant—. ¿Podria acompanyar-nos algú...? —va proposar seguidament, tremolant-li la veu—. Algú ens hauria d'acompanyar. Ni tan sols sé exactament on sóc ara —va insistir.

         —Prou, jove —intervingué Hades—. Has de saber que estàs al submón dels morts. El jutge ja t'ha mostrat el camí a seguir. Milers d'anys les ànimes errants han sabut arribar soles a les portes dels fats. També tu has de seguir avant i assolir el teu destí.

         Zaibeth va apartar la mirada amb un cert menyspreu.

         —No hi ha dret... —murmurà, com solia fer quan algú la renyava.

         El déu es va alterar sobtadament, com era de costum en ell.

         —¿Dret? ¡Jo dicte els vostres drets, i fins ara no hi ha ni un sol dret que jo haja dictaminat al vostre favor!

         Ara ja estava enfurismat, cosa que no era gens profitosa per a aquell parell de criatures... Va avisar la jove que si tornava a oposar-se a qualsevol ordre, seria castigada per falta de respecte. Els tres jutges, la deessa Persèfone i Sàntac presenciaven la discussió en silenci. El jovençà, amb el cap cot, va dir a Zaibeth:

         —No insistisques. Ens les apanyarem, com tothom —va adduir acoquinat—. Partim d'una vegada.

         Llavors Hades, el mismíssim déu dels morts, veié acceptació en el jove. La seua tolerància era digna d'un mortal honest. Gairebé no recordava aquesta classe d'humans. Per desgràcia, encara que la jove li va fer cas, ho va fer amb la següent aprovació:

         —Està bé —va secundar ella, i llavors va pronunciar amb menor to de veu el següent—. No necessitem la seua ajuda. Fins hui mai no he cregut en els déus, i pel que veig tampoc s’ho mereixen... No els necessite...

         Tot i que van ser murmuris, eren paraules perilloses per a una humana insignificant amb poca educació cap un déu, i Hades les va escoltar perfectament, car els déus tenen uns sentits prodigiosos, i això tampoc va ser beneficiós per Zaibeth.

         —Joveneta —va acabar dient el déu amb to despectiu i virulent—, acabes de castigar-te tu mateixa . ¿Com goses balbucejar això dels déus?

         Molest, el senyor de l’inframón es va dirigir frenètic cap als tres jutges. —¡Que sigua enviada al Tàrtar!— ordenà amb agressivitat. Es va girar llançant una mirada injuriosa a Zaibeth.
         Hades va intentar anar-se'n, abandonar el lloc i desenfurismar-se en seu trist palau... Però la seua muller Persèfone, que ho presenciava tot, va intercedir per ells, i el déu va reconsiderar la decisió. Seguidament la deessa se’n va anar.

         —Tens sort, joveneta. No tots s'oposen a mi i es lliuren de les conseqüències.

         Va callar per un moment, clavant la mirada en els ulls de la xiqueta. Aquesta li la va mantindre.

         —Et faig por? —va preguntar Hades, desafiant—. Espera. No contestes... En qualsevol cas, el teu càstig queda pendent, almenys de moment. Per ara quedes impune. La meua dona m'ha demanat que no t'envie al Tàrtar...; pel que sembla li heu agradat. De tota manera —va mirar ara a Sàntac— açò no quedarà com si res.

         Va començar a caminar cap al jove.

         —Tu carregaràs amb part del seu treball.

         El xicot es quedà desconcertat.

         Després d’això, Hades es va plantar davant dels tres jutges amb aspror.

         —Els dos xiquets no aniran al Tàrtar —va absoldre—, per ara. M'encarregaré personalment d'aquesta mocosa.

         —I el xic? —va preguntar Èac.

         Llavors Sàntac va alçar la mirada. La sort no havia estat de la seua part aquells últims minuts.

         —També vindrà amb mi. Vindran amb mi tots dos. Els portaré a un lloc on allargaran el seu infortuni... però d’ací a tres mesos Tànatos els recollirà. Aleshores ja veuré què faig amb ells. Mentre estiguen fora aquests tres mesos, em dedicaré a pensar algun càstig... —i va mirar cap al seu palau, allà al fons del desert, observant com Persèfone s'allunyava d'esquena a ell—, un càstig de veritat...