Relats

¿BALLAR AMB LA LLETJA?

            Això era i no era en un poblet de la terreta, per allà on encara es parla el valencià. Hi havia un xic un poc diferent del normal. Era d’uns vint-i-pocs, ni alt ni baix, ni moreno ni blanquet, però era el que podríem dir un xic ben plantat. La seua vida no era com la dels joves que solien eixir en les sèries de televisió eixes en què tots tenen una vida més o menys completa, en què la gent s’enamora i es desenamora igual que les estacions de l’any van i tornen. No hi havia tanta intriga ni tanta acció... Vaja, que no era una vida de pel·lícula. ¿Com anava a ser-ho, en els temps que corrien? Però no, no era una vida com la que tenien quasi tots els seus amics i coneguts.

            Tanmateix, en la seua vida, així com no tenia el costum d’eixir de cerveseta, sí tenia el costum de traure els gossos, i al gual que no tenia costum d’eixir els caps de setmana, en lloc d’això, solia quedar-se en caseta. I precisament en un d’aquells caps de setmana, fent zàping per la nit, només que va trobar pel·lícules i sèries amb vides “mogudetes”, on els protagonistes tenien tots parella, i programes i realities on eixien persones “modernes” parlant de personatges amb els que es duien a matar, de famosos que es duien com el gat i el gos i d’això, del que déiem, de joves “que realment vivien la vida” i feien i acudien a festes i a discoteques i tenien parella o, en el seu defecte, tenien relacions amoroses –i no tan amoroses– amb una freqüència... de client VIP. Aleshores va pensar quant diferent era la seua vida. Què avorrit semblava el seu dia a dia en veure això. Sabia que això no era nou, i molts li ho deien més d’una vegada. I entre tanta comparació odiosa, enmig d’aquell rebombori mental, va sonar el mòbil.

            Resulta que era una xica prou amiga seua (on diguem “prou”, en realitat deuríem de dir “molt, molt”). Era una molt bona amiga. Era una jovençana que anava darrere d’ell molt de temps, i ell ho sabia. Aquella amiga, mitjançant missatgeria instantània –no cal fer publicitat a empreses furta-vides–, li preguntava com estava, si volia quedar la setmana vinent, si li apetia fer alguna eixida i anar de sopar o al cine o de barets nocturns... Ell, en eixa vida tan avorrida, mira per on, feia estes coses molt sovint, igual amb aquesta amiga que amb la resta d’amics més propers. Així doncs, en l’instant d’aquell gest en que un disposa els polzes per a escriure un missatge al mòbil, es va detenir en sec i va recordar que la setmana vinent alguns amics anaven de festa, i li van vindre al cap tots aquells pensaments que l’assetjaren quan feia zàping. ¿Què li apetia fer? No ho sabia. ¿Li contestava a l’amiga que li semblava bé fer plans? ¿O es deixava de tanta rutina i s’enrotllava per un dia amb aquells amics no tant habituals però més... “mogudets”? Per un moment s’ho va pensar, però al final va decidir que, des de feia molt de temps, eixiria un dissabte qualsevol de festa com tot bon jove del segle XXI.

            Quan arribà aquell dissabte, després d’una bona dutxa i d’afaitar-se –de dalt a baix, tot siga dit–, es va posar colònia i es va vestir quasi mudat i va buscar els amics per a tindre una nit animada. Anaren a sopar a un bar d’entrepà, i ja en la picadeta li va sonar el mòbil. Era la seua amiga. Li deia que si volia i li apetia després de sopar o més entrada la nit, estaven de sopar en... I va eixir del missatge i va seguir la nit. D’aquesta manera, el xic, després d’unes quantes copes de sangria i dos o tres cervesetes, se’n va anar com tots a la discoteca més freqüentada de la zona. ¡Quant de temps sense sentir aquell cuc en la panxa! ¡Estava content, i animat! No podia amagar-ho, i ja dins de la discoteca, amb un cigarret després d’un altre, no parava de ballar un poc absurdament, el que diguem moure’s per fer alguna cosa, i no parava de cantar i riure. En un moment de relax i descans, anant al bany, va mirar el mòbil i va veure que tenia uns quants missatges sense llegir: la major part d’ells eren de la seua amiga. En va llegir algun, els primers, i li preguntaven per què no responia i coses per l’estil. I el xic, pensant que estava siguent un poc pesada, va guardar el mòbil. Però, la imatge de la seua amiga, la que li recordava l’aplicació del mòbil, va decidir perseguir-lo.

            Va eixir del bany pensant en aquella amiga, en tot el que suposava per a ell i coses que es pensen en moments com aquell, i reflexionava mentre ballava més i ria més i bevia més i fumava més. De sobte, amb una cançó molt sonada aquells dies de rerefons, es va quedar parat en sentir la lletra tan... ¿provocativa? ¿Proxeneta, potser? Va mirar al seu voltant i es va fixar en la quantitat de dones que hi havia. Però no parava de pensar en la seua amiga, aquella que el rondava des de feia tan de temps, i es va ficar a comparar-la amb moltes d’aquelles joves que havia en el recinte. La seua amiga no era tan atractiva corporalment, ni tan guapa, i no tenia aquells moviments de glutis, i segur que no era tan solta tampoc. Va pensar que li sabia molt greu, però que amb ella tot era més... avorrit. Ella no vestia així, ni fumava tan se vol: ella era molt simple, i tenia gustos molt més tranquils. En canvi, allà les dones, no és que hagueren de ser pitjors, però eren tan diferents...

Aleshores, de colp a repent, es va fer el silenci: se li va arrimar una morenassa d’eixes d’agafat que ve corba, mai millor dit: se li va aproximar, gairebé apegada a ell, el va tantejar en successius sacsejos de cintura, li va demanar un glop de cubata i, seguidament, li va furtar el cigarret, va pegar una calada profunda i li va furtar un bes. El xic no va saber com actuar, i es va deixar portar. I quan la morenassa el va soltar, la va mirar, es va oblidar de la seua amiga, es va riure i va acompanyar a aquella senyoreta allà on ella el portava de la mà entre la gentada. Aquella nit va haver acció, sí, ¡i tant que hagué acció! Això sí, intriga ninguna, perquè la fogositat i la passió que s’apoderà del xic amb aquella xica deixava molt clar el final de la nit. Així doncs, el xic va obtindré això: acció, fogositat i passió.

Aquella nit va estar molt bé, sense dubte. El xic, quant a la seua amiga, va parlar amb ella: no li va dir res dels esdeveniments nocturns d’aquell dissabte, sinó que simplement havia passat una nit avivada. El que passava és que quan la seua amiga el mirava, a ell li costava mantenir-li la mirada, i com açò hi passaren més coses que demostraren un comportament estrany. Ella, en canvi, seguia rondant-lo, i ell, que es notava insòlit, li seguia un poc la corrent en la mesura del que podia i continuava la seua vida avorrida.

Una nit un tant especial, enmig de la festa, el xic, amb companyia dels seus amics habituals –entre ells la seua amiga–, mentre estava un poc decaigut i li semblava que la nit transcorria tediosa i repetitiva, es va encendre un cigarret i va eixir a l’aire lliure a prendre un respir. Va pegar un glop a la copa i va mirar el cel fosc de la nit estrellada. Feia fred. Tenia les mans congelades. Quan respirava, treia fum per la boca. Va seure en un graó del lloc i va enviar la vista fixament cap al paviment. Va pensar moltes coses, una d’elles era aquell dissabte fogós del que abans parlàvem. Va recordar el calor de la morenassa. Va arribar a la conclusió que aquella nit fou quelcom peculiar i que no era el seu estil de vida. La seua vida, ell estava convençut, era definitivament avorrida.

I mentre fumava i bevia capficat, va sentir que una veu el cridava des de l’aldarull. Del soroll de l’enrenou, entre l’agitació i el bullici, va eixir la seua amiga a buscar-lo. Després d’un curt interrogatori, el va animar a entrar a la festa. Li va dir que la cosa estava divertida, i de sobte, ¡el va agarrar de la mà! ¡Ai, el tacte d’aquella jove, què li va recordar! Va rememorar la morenassa una altra vegada. El gest d’agarrar-lo de la mà i endur-se’l... Sols que la ma de la seua amiga no pareixia violenta. No el forçava realment... Simplement l’espitjava, l’intentava convéncer per a seguir-la. Però no l’arrastrava.

Així, el xic es va deixar portar i es va endinsar en la festa... ¡I quina festa, déu meu! ¡Quina festa! Mai oblidaria que bé ho va passar, i tot gràcies a aquella amiga. Aquella amiga que no l’obligava mai a res, que era tan simple i crítica amb la societat. La que li preguntava per ell i es preocupava per ell. La que intentava ajudar-lo en els moments difícils. La que no fumava, mira. Que no tenia una cintura tan fina. Sí, una jove que portava lents i ulleres, que no es tapava els granets del cutis amb maquillatge, que tenia un poc de panxeta i no estava desproveïda de cul. Una jove que no era, sense dubte, com les joves que eixien en la tele, ni com les protagonistes de les sèries ni de les pel·lícules ni com les morenasses i les deesses de pèl daurat dels programes i dels realities de la tele. En efecte, no era una diva, o, millor dit, no era una diva per a aquesta societat tan mal-feta –deixem-ho ahí– com la nostra. Resulta que aquella era una jove simple, però de les millors.

Sí, estimat lector, aquell xic va ballar aquella nit, i va descobrir en eixa festa com era aquella xica, i que, entre altres, les sensacions i els corrents no són gens fiables. Va aprendre, per contra, a valorar millor la seua vida i el que tenia, i no és que amb aquella xica passara nits fogoses i d’acció i de passió, sinó que a més d’això també gaudia d’intimitat i compromís, de tendresa i veritat, de sinceritat i alegria. De felicitat. Clar que sí, i de moltes més coses d’aquest tipus. Sí, senyor lector, tot això i més és el que va trobar aquell xic al llarg de la seua vida no tan avorrida com creia, i ho va assaborir fins al final dels seus dies, quan entre la seua amiga i ell va anar pansint-se tota la fogositat i l’acció, i va anar fent-se vella la passió del moment. No obstant això, hi va quedar la passió del sempre, la del dia a dia, la que romania al seu cor, al igual que van perviure fins la mort el calor, el plaer i la jovialitat... la riquesa del sentiment i la vida... Sí, fins a la mort va viure plens de vida. Plens... d’amor.