Èrato
Del llibre:
Aquesta
obra ha estat publicada a través d’Amazon i té drets d’autor; per tant, està
prohibida la seua reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà o
procediment, sense comptar amb l’autorització prèvia, expressa i per escrit de
l’autor. Tota forma d’ús no autoritzada serà perseguida conforme a l’establert
als drets de propietat intel·lectual.
© Alejandro S. Oltra
Sangenaro, 2017
Si vols adquirir el llibre, pots fer-ho mitjançant Amazon.es clicant ací o demanant-li'l al propi autor al seu e.mail alejandrosantiago17@gmail.com
–Mostra–
CARMEN NOCTE
O
SOBRE EL VOLER I PERDRE
“Podràs perdre mil batalles, però solament en
perdre
el riure hauràs conegut l’autèntica derrota”
(Ho Chi Minh)
(Ho Chi Minh)
Voler i perdre.
Eixa és la maledicció d’un servidor.
Vore
la costa, com un home que s’ofega...
i
no poder arribar.
S’ha
calmat el món en sols un minut.
Tot
ha perdut el sentit.
Ja
no vull res amb força i empeny.
Esta
nit sols puc sentir el piano;
em
limitaré a seure al llit
i
escoltar les notes més tristes...
És
que ni una estrella en l’horitzó.
Cap
ànima que anime des del més enllà.
No
queda cap record que done esperança.
Estic
parlant d’amar i perdre’t.
Maleïda
i benvinguda la poesia...
El
cor em crida que vol escriure,
¡que
vol llegir els primers poemes,
que
vol declamar per a tu els millors,
i
que vol fer-ho en un món utòpic!
Però,
sols és una fantasia més.
No
és real la bondat dels contes,
no
és real el que afablement pensava de la vida.
Sí,
potser hui,
amb
les llàgrimes encadenades a la gola,
amb
la prohibició moral i personal de deixar-les viure,
a
pesar d’això,
o
fins i tot per això entre altres pluges i tempestes,
sí,
potser siga hui la nit més fosca.
Dilluns 10 d’agost del
2015; 23:51 h. A casa (crec)
AL LÍMIT DE LA SINCERITAT
O
SOBRE EL NEGUIT DEL POETA
O
SOBRE EL NEGUIT DEL POETA
“A vegades no escoltem quan ens parlen,
i a vegades, quan volem escoltar, ja no ens poden parlar”
(Mon
pare)
Al
límit de la sinceritat:
hui
em suposa exposar-me a la vora de la rendició.
Això
significa.
I
me mata.
Que
passen els dies
i
tot és fer passos
i
res és tenir-te entre els braços,
sentir-te
entre els braços,
i
sent al pit una espasa...
I
és massa...
Vull
dir “prou”
i
em faig mal en pesar
que
és igual a allunyar-me, retirar-me,
i
m’empente a seguir-te
i a
dir-te
que
mull pels teus ulls,
pels
teus llavis,
que
em fas perdre els papers,
els
cabdals,
que
per tu se’m fa impossible ser savi,
¡que
on va la corda
vol
anar el poal,
i
vull confessar-te la impaciència,
la
impotència! ¡El més-que-amor,
el
dessabor, i tot temor!
...
que tinc por a allunyar-te, a tirar-te.
[...]
Algun
dia rebentaré
i
no podré callar.
Sé
que ho faré.
No
ho sé segur,
però
crec que en gran mesura
tot
depén de tu.
No
(em) vull fer mal
ni
et vull fer mal,
però
potser açò necessite un desenllaç,
o
potser un nou i millor pas,
que
tot pot passar,
i
si tinc alguna cosa,
això
és esperança,
i
és fe en l’esperança,
i
tot el que comporte somiar...
I
és massa...
Que
sí,
que
tinc por a allunyar-te i a tirar-te,
però
–com a mínim hui– puc confessar-te
que
no et vull fer mal,
que
tot pot passar,
que
hui continuaré tenint la bona fe en l’esperança
i
tot allò que comporte somiar,
el
que comporte la humilitat,
el
voler,
la
sinceritat.
[...]
Sé
que tot açò... ho saps.
Ho
faré per tot allò
que
puga comportar
una
possibilitat.
Crec
que ho saps...
Una
possibilitat...
Dilluns 16 de novembre del
2015; 0:47 h, en l’habitació, tirat en el llit
COM A BON ANIMALISTA QUE SÓC
O
SOBRE LES BESTIESES DE LA NATURALESA
O
SOBRE LES BESTIESES DE LA NATURALESA
“Els animals són de Déu. La bestialitat és
humana”
(Victor Hugo)
Com
a bon animalista que sóc,
i
tu ben eres gran prova,
–si
vols–
et
propose quedar durant un parell de cigarrets,
que
no cal fer una parécbasis homèrica
i
distendre’s sobre els nostres avantpassats.
¡Carpe diem, gens fiable és el demà!
Aprofitem
hui i salvem dos aus d’un tir
(que
dir “dos pardals” sona mal,
em
recorda a Sabina i Serrat
i
tampoc n’és precís).
Així,
si quedem,
recordem
que han tancat la Rambla,
i
tot i estar ansiós,
saps
que per quedar ho soporte tot,
i
ho supedite, com deia una reina,
com
a white knight upon a fiery steed,
a
trav
és
del vent i el (cal)fred
i
la pluja i la tempesta i la riuada.
Quedem,
sí,
a
la llum de la més bonica rialla...
(30’
després...)
¡I
t’assegure que me’ls toca
que
no em deixen acabar-te el poema,
així
que si em deixen finir-lo d’una puta vegada,
faré
paràfrasis del “Monstruo de la Naturaleza”!:
Car
em mane un sonet fer violant-te,
que
en ma vida m’he vist en tals boscatges:
¡quaranta
versos diuen homenatges!:
burle
burlant el Fènix per honrar-te.
He
pensat, consonant, desemparar-te,
i
trene ja el quartet, Fènix, a mitges,
mes
si m’enfade en el sonet que lliges,
ninguna
cosa hi ha als tercets que em mate.
Per
la tercera estrofa l’aquelarre:
l’encanteri
seguia recitant-vos
i
no pareix que m’alce en peu esquerre.
Final
li done al vers sentint mil bravos,
que
excelsa poesia amb força narre:
sonet
sublim acabe ací ofrenant-vos.
00:01 h; dijous 10 de
desembre del 2015; en l’habitació; fa fred
EL RAIG DE LLUM
O
SOBRE QUE HI HAURÀ DIES MILLORS
“Si la literatura poguera canviar el món, ja ho hauria
fet”
(José
Saramago)
Tranquil,
que hi haurà dies millors.
Potser
hui no em cregues,
però
sé per experiència que el sol acaba eixint,
que
la nit és preciosa quan aprens a estimar-la,
que
la boira és por, és dolor, és falta d’aire i és llàgrima,
però
la boira... és passatgera.
És
possible que hui tingues un nuc en la gola,
que
et faça mal el pit,
que
vulgues i no pugues cridar,
que
no vulgues viure
o
no estigues vivint,
o
que visques per un gran motiu
i
acabes sense entendre per què,
per
què tant de mal i tant poc de bé.
Però
bé, vaja,
així
aprens,
i
aprendràs passat un temps
que
Shakespeare potser ni va existir,
però
que va encertar tot allò que va dir.
És
possible, amic,
que
un dia penses que mai acabarà el desembre,
però
sàpigues que no serà hivern per sempre.
Potser
estàs convençut
que
ja ho has donat tot
i
que ja no pots més,
que
sense grans emocions
el
camí no té sentit,
que
allà on vages
sols
trobes portes tancades i parets.
Potser
no sàpigues què esperes
o
per què desesperes
o a
què collons esperes.
Però
no et derrumbes,
no
decaigues,
no
desistixques.
És
possible
que
desconegues més d’una resposta,
que
enyores el passat
o
que hages perdut més d’una aposta.
Potser
cregues que no et pot anar pitjor,
que
no fas més que córrer i mai arribes,
que
no pots solucionar el món,
ni
tan sols part del teu món,
o
potser tingues partit el cor,
o
simplement et sents sol.
Però
fes el favor
i
para’t un moment,
i
pensa.
Descanse,
soldat...
Amic...
no
hi ha mal que dure cent anys,
no
hi ha agonia que dure tota una vida.
Aprén
que
no hi ha res impossible,
que
el perdó és un regal que mereixem tots,
que
tos podem cometre errors.
Sàpigues
que
per molt obscur que puga ser un dia,
sempre
hi haurà en ell algun raig de llum,
que
els dies roïns
ens
ensenyen a valorar els bons,
que
en algun moment –i sols en algun–
el
Temps, senyor mestre de tots,
vindrà
a matar-te,
però
has de saber
que
no pots passar els segons matant el Temps,
sinó
que has de saber apreciar-lo,
i
que el més important és viure,
i
riure,
però
no pots fer-ho sense lluitar i somiar.
Ix
a l’aire lliure, respira i sent el vent,
sent
el calor i aprèn a gaudir del fred,
i
valora el blau del firmament,
i
passa’t hores mirant les nits estrellades.
Toca
l’aigua, i entén-la...
Igual
que la sang,
el
dolor apareix amb la ferida,
però
igual que apareix el dolor,
quan
ell vinga,
sàpigues
que no estaràs sol,
i
que quan vulgues
et
deixarem sol i tranquil,
però
que estarem ací
contra
els teus enemics,
contra
els teus fantasmes i el teu mal humor.
Lluitarem
junts contra el pitjor.
Vull
que sàpigues
que
sempre estaré ací.
Sé
que no és el millor poema
mai
escrit per a donar ànims,
que
açò no serà la flama
per
la que vulgues viure.
En
efecte,
l’esperança
està en el teu interior:
tot
depén de tu.
Així
doncs, alça el cap
i
enfronta el que hi ha,
que
al cap i a la fi eres excel·lent,
eres
increïble, fantàstic, extraordinari.
No
et subestimes:
eres
un àngel que desconeix el cel,
eres
el millor heroi anònim.
Eres...
especial.
I
és que, potser va i, mira per on,
hui
no has tingut un mal dia,
però
siga o no així,
per
molt bon dia que hages tingut,
per
molt bons dies que pugues tindre,
simplement
et dic...
Recorda
sempre que eres meravellós.
I
sí, que per molt bons dies que pugues imaginar,
tranquil,
que encara tindràs dies millors.
Inici d’escriptura: dijous
17 de desembre del 2015 a les 22:39 h; acabat el divendres 18 de desembre del
2015 a les 00:24 h; en l’habitació, preocupat
LOCURA
POÈTICA
O
SOBRE LA
MORAL ASUMIDA
“La justícia, tot i que va coixejant,
poques vegades no assoleix el criminal en la seua carrera”
(Horaci)
Disculpeu-me:
assumixc
que sóc poeta a l’hora que persona.
Cregueu-me
que té les seues pegues també.
Mireu,
si no voleu disculpar-me,
no
ho feu.
Ab ovo al
babau,
¡un
aplaudiment, i au!
Sóc
còmplice, senyoria:
mea culpa.
Però
tot ha sigut culpa dels Ideals.
Sí,
faré jo mateix la meua defensa.
¡¿Fins
a quan, hipòcrites de merda,
aneu
a abusar de la nostra paciència?!
¡Odi profanum vulgus!
¡Ignorants,
penseu, que no està de moda,
però
va bé!
Amb
sang en els llavis,
després
de notar els meus ullals en la meua llengua:
¿per
a què la paciència?
Doncs
per a poder-vos aguantar.
¡Apa,
vinga, Ideals! ¡Compostura!
Aquesta
és la clau per a lluitar sobre Gaia.
¡Educació,
que
serà el ceptre,
per
a tindre a Saviesa,
per
a que la seguixquen Paraules!
¡Dignitat,
Ideals, dignitat!
Dignitat
per a reconéixer l’essència personal.
¡Decisió,
precaució i una causa per a lluitar!
Decisió
per a avançar, per a saber parar,
i
precaució per a parar també, i per a saber avançar!
¡Visca
la causa de la justícia poètica!
Al
menys en aquestes lletres ja sou condemnats.
¡Fidelitat,
lleialtat!
Amb
açò podrem viure amb la cara ben alta,
i
no amb alta una altra cosa
ni
amb el cul gens llepat.
¡Ideals,
sentiu-me!
¡Fidelitat
i lleialtat també als principis i a la guerra!
No
oblideu que són els primers qui ens modelen,
que
la guerra va començar eons arrere,
que
ve de lluny,
que
ha passat per Almansa,
que
els avis per alguna cosa han lluitat,
que
tenim un deure, que a tots alcança.
¡Fidelitat,
Ideals, lleialtat també als que ens han deixat!
¡Que
no falte l’humor!
¡Que
hi haja sinceritat!
¡Que
no falte sensibilitat!
Krahe,
escolta’m allà dalt:
tranquil,
com pots veure,
no
tot va a ser follar.
¡¿Per
a què les opinions,
per
a què els consells,
per
a què eixe Déu?!
¡Que
siguen sanes,
que
sense raó no ens facen acatar,
que
el sustenten els que necessiten falsos ideals!
¡Construïm,
Ideals,
amb
arguments constructius, per suposat!
...
Recordeu, companys,
els
que han lluitat,
tant
per la pàtria, que és la llengua i el cor,
com
pel sentiment i pels somnis...
Cal
passió, sí,
però
recordeu el passat,
el
de la història i el de la vida.
Que
no se m’oblide l’Amor:
és
l’únic que sé que és meu,
que
és real, que li pertany...
¡Canteu
per a l’Amor,
estimats
Ideals!
¡Per
a demostrar-li’l,
i
la resta serà prescindible!
¡D’ell
som còmplices ideals!
¡Deixeu-me
acabar, per la mort d’un Déu!
No
s’ho penseu: sí, en tinc, d’ideals,
i
en puc parlar.
I
si no us apanya, senyoria...
un
aplaudiment,
¡i
au!
Pd.:
Però
millor, Krahe, no em faces parlar.
Dissabte, 16 de gener del
2016; acabat a les 2:44 h; amb la companyia d’una daurada
INTERREGNE PROVISIONAL
O
SOBRE LES FORCES EN ELS NÚVOLS
“Hi ha que esperar quan
s’està desesperat,
i caminar quan s’espera”.
(Gustave Flaubert)
Després
de tres llunes sense calor,
m’he
vestit la capa i he pujat a la més alta torre.
No
em pots seguir: Lassitud et retén.
Ho
sé. I ho entenc.
Però
hi ha més andròmines que ens separen.
Però
el conte ha de seguir...
En
un regne distant,
en
el meu món, quasi en la lluna,
per
allà pels núvols,
en
un castell de paper,
jo,
el rei,
que
per això és el meu món,
he
penjat mig mocador blanc.
No
és blanc del tot, la veritat,
però
és el meu mocador.
Allà
per on els salons em criden i recriminen,
allà
on el bufó em diu que no m’ho calle,
cante
com aede gestes d’antiherois enamorats.
Entre
tendre somriure i tendra tragicomèdia, respire,
i
pense en tu.
Allà,
en efecte, on les armadures que ostente estan partides,
partixc
tots els vespres a caçar sentiments i records ara llunyans.
No
són del tot llunyans, la veritat,
però
són com llunyans quan em ve al cap el mocador,
quasi
blanc.
El
mestre de la cort
em
diu que estem patint una evolució literària.
La
cuinera em mira als ulls amb afecte:
es
riu, i quan m’enrabie, diu que encara sóc un xiquet.
“Disculpe,
senyora –li exclame–,
que
jo ja sóc tot un monarca”;
“¡Un
altre pobre –crida la mala pècora–,
amb
moltes terres”.
No
és que tinga tantes terres, la veritat,
però
allò de “pobre” em fa plorar.
La
veritat és que ja estic cansat,
de
tantes guerres i tant poc que celebrar.
Sembla
mentida, però fa cigarrets que ja no estàs.
En
algun moment cauran en les rateres
els
trellats que soltaves i em feien riure,
en
algun moment tornarà el teu olor
i
en algun racó tornaré a deixar-te les sabates.
De
moment, mentre la distància,
guardaré
la veu i els versos en la tauleta,
i
compliré les obligacions d’un bon rei
i
continuaré les batalletes del dia a dia,
i
entre el soroll i la mentida faré vida...
Ho
sent: es fa tard, i he d’apagar el ciri.
Abans,
però, de gitar-me,
pujaré
a la més alta torre.
Ací,
en el meu món,
fa
fred esta nit, i fa molt d’aire.
De
moment, sota les estrelles,
seuré
una estona en la muralla,
d’aquesta,
la més alta torre,
i
fins que no torneu tu i el meu seny...
esperaré.
I
és que eixe mocador quasi blanc...
Aquest
entranyable castell de paper...
Ara
per ara, no valen res.
De
moment, intentaré seguir governant,
com
puga,
el
meu regne distant.
Bé,
ara no és que el puga anomenar regne, la veritat,
però
encara que coixege, mentre avance,
em
sobra.
Mentre
tornes a la realitat,
el
conte que continue endavant.
Dimarts 19 de gener del 2016; 00:01 h; en el llit,
esperant
PER FI HA APLEGAT LA NIT
O
SOBRE VARIAR COM ESTEL DE FUMS DE BOHÈMIA
“Som del mateix material del que estan fets els somnis,
i la nostra xicoteta vida està envoltada amb un somni”
(William
Shakespeare)
Per
fi ha aplegat la nit.
Ja
en el llit, abans de tancar els ulls,
observe
la jornada in articulo mortis,
i
veig el dia aparcat en la respatlla del silló,
examine
escampat per l’escriptori tot el traüll.
Abans
de tancar els ulls,
estire
el braç i encenc el llum,
i
se m’acudeixen bones idees,
perquè em fa companyia la Musa.
Malgrat
el fil de llum tan oportú,
estic
cruixit, extremadament extenuat.
Abans
que se me tanquen els ulls
que
a poc a poc em van convencent,
abans...
Badalle.
M’estire.
Amb
el gos al costat,
m’anime
amb un últim esforç,
m’espitge
a desfogar-me.
I per fi escric un poc.
I
una vegada tanque els ulls,
m’enorgulleix
haver-te fet poesia.
Encara en el llit, després de tancar
els ulls,
observe
que necessitava declamar en el full,
i
veig que sols tu saps tocar i fer sonar la meua veu,
examine
les paraules que em fas composar.
Després
de tancar els ulls,
em
traus un somriure i em fas tindre visions,
i
són somnis que voldria cada lluna,
perquè eres Tu qui em dona calor.
I
malgrat aquesta escalfor tan oportuna,
em
fas calfar-me el cap:
estic
sentimental, extremadament corprés.
Després
de tancar-se-me els ulls,
que
a poc a poc et van albirant,
després...
Versifique.
I pense.
¿Alguna
vegada havies pensat en un home així?
¿T’havies
imaginat alguna vegada
que
series l’essència dels meus versos,
que
series la vida del pròxim rei dels poetes?
Sí,
eres tu el vent que espenta aquesta flama,
i
pensant el que sóc i qui seré,
em
venen al cap memòries d’un passat,
i
les torne a gravar en la posteritat:
crec
que per tu he nascut, que per tu tinc la vida
i per tu he de morir.
Vaja,
quines coses pensa este poeta abans d’anar a dormir.
Esta
nit, sí, tapat en el llit,
sóc
portat per estes paraules
que
mai hauries cregut que podrien conduir un destí.
No
hi ha respostes, no: hi ha el record,
del
respecte, de la sinceritat,
el de la timidesa,
el d’un sol tacte.
Bé,
ja veus:
amb
la Musa mimant-me,
amb
el gos oferint el gest de companyia,
amb Tu acaronant-me el cor i l’ànima...
ja
veus, així m’adormiré hui.
I
ja rendit, bandejat de la consciència,
amb
l’inconscient flotant en el buit,
tot
i així tinc en ment el record:
el de tot acte.
No
t’ho prengues a mal, ni a broma tampoc.
Potser
desvarie algun dia com estel de fums de bohèmia.
Però,
és de justícia tindre estels pels que parlar,
tindre
estels que seguir.
Pensa:
quandoque
bonus dormitat servus.
Calma...
Per fi ha aplegat la nit.
20 de febrer del 2016; 1:05 h
EL TEU TRÈVOL DE QUATRE FULLES
O
SOBRE COM FER MEMÒRIA
CONSAGRANT-TE UN SONET
CONSAGRANT-TE UN SONET
“Sols espere
que tu també m’estimes,
i que amb el temps
no calga fer ja rimes”.
(Alejandro
S. Oltra)
En
tant que vius, somrius i camines:
sent,
i respira i expira i inspira:
sigues
feliç, i amb tot faràs la lira
sonar
d’aquest poeta que il·lumines.
¡Carpe diem, gens fiable és el demà!
Saps
que ens volem com no ho fan cap dels altres:
no
hi haurà a Valéncia dos com nosaltres...
ni
amic ni pare ni mare ni germà.
Agarra
de la nostra primavera
la
sort que et lliure abans que les agulles
et
tornen en pols, en ombra severa.
Amor,
no hi ha camí, si no em despulles.
Sóc
per a tu la ventura que espera.
Aprofita
el trèvol de quatre fulles.
Dimecres 2 de març del
2016; en la meua habitació, que prompte trobaré a faltar
EL TRACTAT DELS DISCORDANTS
O
SOBRE L’AJUDA DELS DIMONIS
“El major espectacle és un home esforçat lluitant contra
l’adversitat;
però, hi ha un altre més gran:
vore un altre home llançar-se en la seua ajuda”
(Oliver
Goldsmith)
No
em recrimines,
si
apague l’infern amb llàgrimes.
No
m’odies,
si
guarde el teu record en el gel.
No
em culpes,
si
necessite ofegar-te un temps.
Carn
i ungla.
Però
jo sóc carn de canó,
i,
a més, ho saps bé,
em rossegue les ungles.
És
el moment de formar una lliga.
És
el moment de reunir forces.
És
el moment de demanar subsidi.
És
el moment de buscar aliats.
No vull soltar el jocker...
La
noblesa del bonhomiós,
la
paciència del docte,
el
silenci del deixeble,
la
ràbia de la bèstia...
Tots
i més...
s’obrin...
i em donen pas a l’escena.
No són jo. S’aparten.
Ara
vull sentir-me en el grup dels dolguts,
ser
almenys d’un grup.
És
hora d’avançar i pujar al tren etern.
Entre
la boira dels carrers
arriba
i s’abalança lentament l’essència obscura,
deïtat
de les llàgrimes,
que
s’apiada de mi,
que
busca a qui pertany,
a
la veu més fosca.
És
el moment de demanar llum.
Vaig
a buscar nous socis que m’atorguen ajut,
vaig
a reunir amics que estiren la mà.
S’obri
també el cel i em diu que camine.
La
por per fi em solta i m’espenta.
Cada
pas és una destrossa i una execució,
i
el fil de la vida es destensa, però es fa indestructible,
i
el fil de l’espasa s’endureix, però es fa indulgent i amable.
Wellcome to the venture.
Divendres 1 d’abril del 2016; en la novetat
VERSOS FÈRTILS
O
SOBRE l’IMPACTE DE LA REALITAT
“Hace mucho, muchísimo,
que yo no me enfrentaba
como anoche al espejo,
y fue implacable como vos,
mas no fue tierno...”
(Mario
Benedetti)
Em
resguarde en estos versos:
vita dixit:
non tantum pellis et ossa sum.
Quan
m’he rebaixat a més no poder,
quan
he sentit vergonya de sentir tant,
després
d’haver-me apartat per a evitar el mal
–evitar-me’l,
a mi en últim lloc–,
fins i tot
quan
he vist l’espurna de l’esperança
–traïdora...–
aleshores
el
que realment he fet ha sigut dir-me:
“l’estimes”.
I
quan la seua espasa m’ha travessat el cor
i
este monstre s’ha queixat,
realment
s’han confabulat,
i
el que realment han fet tot aquest temps ha sigut dir-me:
“seràs Llàtzer”.
I
pensar
que
realment en un passat no tan remot
fins
i tot m’he unit
–és
veritat–
a
l’agravi de la meua condició...
Ho
considere,
ho
medite,
i
el que realment he fet ha sigut dir-me:
“l’estimes”.
Aquesta és la veritat més dura i injusta i divina:
el
colp i la càrrega conseqüent d’un cor partit...
és el que més pesa a qualsevol...
La
por, la segona cosa que més pesa...
I
ninguna d’estes injúries s’oblidaran:
ambdues són inevitables.
Vet
ací el seguici de la fortuna idealium:
Oprobi,
Esperança, Dolor, Erínies, Silenci...
Amor,
Ironia, Maldat, Desmesura i Secretisme...
Però
tu, espill,
dis-me:
¿quin
sentit té tot açò?
Aleshores,
en
suar-me les mans,
en
caure’m les llàgrimes,
en
sentir la ràbia al pit,
en
fer-li la pregunta...
el
que realment ha passat...
és que m’he dit...
Dimecres 6 d’abril del
2016; en un nou lloc
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada