Èrato


Èrato



Del llibre:



Aquesta obra ha estat publicada a través d’Amazon i té drets d’autor; per tant, està prohibida la seua reproducció total o parcial, per qualsevol mitjà o procediment, sense comptar amb l’autorització prèvia, expressa i per escrit de l’autor. Tota forma d’ús no autoritzada serà perseguida conforme a l’establert als drets de propietat intel·lectual.
  
© Alejandro S. Oltra Sangenaro, 2017
Potrada de Miquel Mollà (el seu bloc: aRT De FoNS)

Si vols adquirir el llibre, pots fer-ho mitjançant Amazon.es clicant ací o demanant-li'l al propi autor al seu e.mail alejandrosantiago17@gmail.com 








–Mostra–



CARMEN NOCTE
O
SOBRE EL VOLER I PERDRE


Podràs perdre mil batalles, però solament en perdre
el riure hauràs conegut l’autèntica derrota” 
(Ho Chi Minh)



Voler i perdre.
Eixa és la maledicció d’un servidor.
Vore la costa, com un home que s’ofega...
i no poder arribar.
S’ha calmat el món en sols un minut.
Tot ha perdut el sentit.
Ja no vull res amb força i empeny.
Esta nit sols puc sentir el piano;
em limitaré a seure al llit
i escoltar les notes més tristes...

És que ni una estrella en l’horitzó.
Cap ànima que anime des del més enllà.
No queda cap record que done esperança.

Estic parlant d’amar i perdre’t.

Maleïda i benvinguda la poesia...

El cor em crida que vol escriure,
¡que vol llegir els primers poemes,
que vol declamar per a tu els millors,
i que vol fer-ho en un món utòpic!
Però, sols és una fantasia més.
No és real la bondat dels contes,
no és real el que afablement pensava de la vida.
Sí, potser hui,
amb les llàgrimes encadenades a la gola,
amb la prohibició moral i personal de deixar-les viure,
a pesar d’això,
o fins i tot per això entre altres pluges i tempestes,
sí, potser siga hui la nit més fosca.



Dilluns 10 d’agost del 2015; 23:51 h. A casa (crec)



AL LÍMIT DE LA SINCERITAT
O
SOBRE EL NEGUIT DEL POETA



“A vegades no escoltem quan ens parlen,
i a vegades, quan volem escoltar, ja no ens poden parlar”
(Mon pare)


Al límit de la sinceritat:
hui em suposa exposar-me a la vora de la rendició.
Això significa.
I me mata.

Que passen els dies
i tot és fer passos
i res és tenir-te entre els braços,
sentir-te entre els braços,
i sent al pit una espasa...
I és massa...

Vull dir “prou”
i em faig mal en pesar
que és igual a allunyar-me, retirar-me,
i m’empente a seguir-te
i a dir-te
que mull pels teus ulls,
pels teus llavis,
que em fas perdre els papers,
els cabdals,
que per tu se’m fa impossible ser savi,
¡que on va la corda
vol anar el poal,
i vull confessar-te la impaciència,
la impotència! ¡El més-que-amor,
el dessabor, i tot temor!
... que tinc por a allunyar-te, a tirar-te.

[...]

Algun dia rebentaré
i no podré callar.
Sé que ho faré.
No ho sé segur,
però crec que en gran mesura
tot depén de tu.
No (em) vull fer mal
ni et vull fer mal,
però potser açò necessite un desenllaç,
o potser un nou i millor pas,
que tot pot passar,
i si tinc alguna cosa,
això és esperança,
i és fe en l’esperança,
i tot el que comporte somiar...
I és massa...

Que sí,
que tinc por a allunyar-te i a tirar-te,
però –com a mínim hui– puc confessar-te
que no et vull fer mal,
que tot pot passar,
que hui continuaré tenint la bona fe en l’esperança
i tot allò que comporte somiar,
el que comporte la humilitat,
el voler,
la sinceritat.

[...]

Sé que tot açò... ho saps.
Ho faré per tot allò
que puga comportar
una possibilitat.
Crec que ho saps...

Una possibilitat...



Dilluns 16 de novembre del 2015; 0:47 h, en l’habitació, tirat en el llit




COM A BON ANIMALISTA QUE SÓC
O
SOBRE LES BESTIESES DE LA NATURALESA


Els animals són de Déu. La bestialitat és humana
 (Victor Hugo)


Com a bon animalista que sóc,
i tu ben eres gran prova,
–si vols–
et propose quedar durant un parell de cigarrets,
que no cal fer una parécbasis homèrica
i distendre’s sobre els nostres avantpassats.
¡Carpe diem, gens fiable és el demà!
Aprofitem hui i salvem dos aus d’un tir
(que dir “dos pardals” sona mal,
em recorda a Sabina i Serrat
i tampoc n’és precís).

Així, si quedem,
recordem que han tancat la Rambla,
i tot i estar ansiós,
saps que per quedar ho soporte tot,
i ho supedite, com deia una reina,
com a white knight upon a fiery steed,
a trave﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽﷽inundaciredseed
orte tot,
ascendents,igarrets,
és del vent i el (cal)fred

i la pluja i la tempesta i la riuada.
Quedem, sí,
a la llum de la més bonica rialla...
(30’ després...)
¡I t’assegure que me’ls toca
que no em deixen acabar-te el poema,
així que si em deixen finir-lo d’una puta vegada,
faré paràfrasis del “Monstruo de la Naturaleza”!:

Car em mane un sonet fer violant-te,
que en ma vida m’he vist en tals boscatges:
¡quaranta versos diuen homenatges!:
burle burlant el Fènix per honrar-te.

He pensat, consonant, desemparar-te,
i trene ja el quartet, Fènix, a mitges,
mes si m’enfade en el sonet que lliges,
ninguna cosa hi ha als tercets que em mate.

Per la tercera estrofa l’aquelarre:
l’encanteri seguia recitant-vos
i no pareix que m’alce en peu esquerre.

Final li done al vers sentint mil bravos,
que excelsa poesia amb força narre:
sonet sublim acabe ací ofrenant-vos.



00:01 h; dijous 10 de desembre del 2015; en l’habitació; fa fred



EL RAIG DE LLUM
O
SOBRE QUE HI HAURÀ DIES MILLORS


“Si la literatura poguera canviar el món, ja ho hauria fet”
(José Saramago)


Tranquil, que hi haurà dies millors.
Potser hui no em cregues,
però sé per experiència que el sol acaba eixint,
que la nit és preciosa quan aprens a estimar-la,
que la boira és por, és dolor, és falta d’aire i és llàgrima,
però la boira... és passatgera.

És possible que hui tingues un nuc en la gola,
que et faça mal el pit,
que vulgues i no pugues cridar,
que no vulgues viure
o no estigues vivint,
o que visques per un gran motiu
i acabes sense entendre per què,
per què tant de mal i tant poc de bé.
Però bé, vaja,
així aprens,
i aprendràs passat un temps
que Shakespeare potser ni va existir,
però que va encertar tot allò que va dir.

És possible, amic,
que un dia penses que mai acabarà el desembre,
però sàpigues que no serà hivern per sempre.
Potser estàs convençut
que ja ho has donat tot
i que ja no pots més,
que sense grans emocions
el camí no té sentit,
que allà on vages
sols trobes portes tancades i parets.
Potser no sàpigues què esperes
o per què desesperes
o a què collons esperes.
Però no et derrumbes,
no decaigues,
no desistixques.


És possible
que desconegues més d’una resposta,
que enyores el passat
o que hages perdut més d’una aposta.
Potser cregues que no et pot anar pitjor,
que no fas més que córrer i mai arribes,
que no pots solucionar el món,
ni tan sols part del teu món,
o potser tingues partit el cor,
o simplement et sents sol.

Però fes el favor
i para’t un moment,
i pensa.
Descanse, soldat...
Amic...
no hi ha mal que dure cent anys,
no hi ha agonia que dure tota una vida.
Aprén
que no hi ha res impossible,
que el perdó és un regal que mereixem tots,
que tos podem cometre errors.

Sàpigues
que per molt obscur que puga ser un dia,
sempre hi haurà en ell algun raig de llum,
que els dies roïns
ens ensenyen a valorar els bons,
que en algun moment –i sols en algun–
el Temps, senyor mestre de tots,
vindrà a matar-te,
però has de saber
que no pots passar els segons matant el Temps,
sinó que has de saber apreciar-lo,
i que el més important és viure,
i riure,
però no pots fer-ho sense lluitar i somiar.


Ix a l’aire lliure, respira i sent el vent,
sent el calor i aprèn a gaudir del fred,
i valora el blau del firmament,
i passa’t hores mirant les nits estrellades.
Toca l’aigua, i entén-la...
Igual que la sang,
el dolor apareix amb la ferida,
però igual que apareix el dolor,
quan ell vinga,
sàpigues que no estaràs sol,
i que quan vulgues
et deixarem sol i tranquil,
però que estarem ací
contra els teus enemics,
contra els teus fantasmes i el teu mal humor.
Lluitarem junts contra el pitjor.
Vull que sàpigues
que sempre estaré ací.

Sé que no és el millor poema
mai escrit per a donar ànims,
que açò no serà la flama
per la que vulgues viure.
En efecte,
l’esperança està en el teu interior:
tot depén de tu.

Així doncs, alça el cap
i enfronta el que hi ha,
que al cap i a la fi eres excel·lent,
eres increïble, fantàstic, extraordinari.
No et subestimes:
eres un àngel que desconeix el cel,
eres el millor heroi anònim.
Eres... especial.

I és que, potser va i, mira per on,
hui no has tingut un mal dia,
però siga o no així,
per molt bon dia que hages tingut,
per molt bons dies que pugues tindre,
simplement et dic...
Recorda sempre que eres meravellós.
I sí, que per molt bons dies que pugues imaginar,
tranquil, que encara tindràs dies millors.




Inici d’escriptura: dijous 17 de desembre del 2015 a les 22:39 h; acabat el divendres 18 de desembre del 2015 a les 00:24 h; en l’habitació, preocupat




LOCURA POÈTICA
O
SOBRE LA MORAL ASUMIDA


La justícia, tot i que va coixejant,
poques vegades no assoleix el criminal en la seua carrera
(Horaci)


Disculpeu-me:
assumixc que sóc poeta a l’hora que persona.
Cregueu-me que té les seues pegues també.
Mireu, si no voleu disculpar-me,
no ho feu.

Ab ovo al babau,
¡un aplaudiment, i au!

Sóc còmplice, senyoria:
mea culpa.
Però tot ha sigut culpa dels Ideals.

Sí, faré jo mateix la meua defensa.
¡¿Fins a quan, hipòcrites de merda,
aneu a abusar de la nostra paciència?!
¡Odi profanum vulgus!

¡Ignorants, penseu, que no està de moda,
però va bé!

Amb sang en els llavis,
després de notar els meus ullals en la meua llengua:
¿per a què la paciència?
Doncs per a poder-vos aguantar.
¡Apa, vinga, Ideals! ¡Compostura!
Aquesta és la clau per a lluitar sobre Gaia.

¡Educació,
que serà el ceptre,
per a tindre a Saviesa,
per a que la seguixquen Paraules!

¡Dignitat, Ideals, dignitat!
Dignitat per a reconéixer l’essència personal.
¡Decisió, precaució i una causa per a lluitar!
Decisió per a avançar, per a saber parar,
i precaució per a parar també, i per a saber avançar!
¡Visca la causa de la justícia poètica!
Al menys en aquestes lletres ja sou condemnats.

¡Fidelitat, lleialtat!
Amb açò podrem viure amb la cara ben alta,
i no amb alta una altra cosa
ni amb el cul gens llepat.

¡Ideals, sentiu-me!

¡Fidelitat i lleialtat també als principis i a la guerra!
No oblideu que són els primers qui ens modelen,
que la guerra va començar eons arrere,
que ve de lluny,
que ha passat per Almansa,
que els avis per alguna cosa han lluitat,
que tenim un deure, que a tots alcança.
¡Fidelitat, Ideals, lleialtat també als que ens han deixat!

¡Que no falte l’humor!
¡Que hi haja sinceritat!
¡Que no falte sensibilitat!
Krahe, escolta’m allà dalt:
tranquil, com pots veure,
no tot va a ser follar.

¡¿Per a què les opinions,
per a què els consells,
per a què eixe Déu?!
¡Que siguen sanes,
que sense raó no ens facen acatar,
que el sustenten els que necessiten falsos ideals!

¡Construïm, Ideals,
amb arguments constructius, per suposat!

... Recordeu, companys,
els que han lluitat,
tant per la pàtria, que és la llengua i el cor,
com pel sentiment i pels somnis...
Cal passió, sí,
però recordeu el passat,
el de la història i el de la vida.

Que no se m’oblide l’Amor:
és l’únic que sé que és meu,
que és real, que li pertany...
¡Canteu per a l’Amor,
estimats Ideals!
¡Per a demostrar-li’l,
i la resta serà prescindible!
¡D’ell som còmplices ideals!

¡Deixeu-me acabar, per la mort d’un Déu!
No s’ho penseu: sí, en tinc, d’ideals,
i en puc parlar.
I si no us apanya, senyoria...
un aplaudiment,
¡i au!


Pd.:
Però millor, Krahe, no em faces parlar.



Dissabte, 16 de gener del 2016; acabat a les 2:44 h; amb la companyia d’una daurada






INTERREGNE PROVISIONAL
O
SOBRE LES FORCES EN ELS NÚVOLS


“Hi ha que esperar quan s’està desesperat,
i caminar quan s’espera”.
(Gustave Flaubert)

Després de tres llunes sense calor,
m’he vestit la capa i he pujat a la més alta torre.
No em pots seguir: Lassitud et retén.
Ho sé. I ho entenc.
Però hi ha més andròmines que ens separen.
Però el conte ha de seguir...

En un regne distant,
en el meu món, quasi en la lluna,
per allà pels núvols,
en un castell de paper,
jo, el rei,
que per això és el meu món,
he penjat mig mocador blanc.
No és blanc del tot, la veritat,
però és el meu mocador.


Allà per on els salons em criden i recriminen,
allà on el bufó em diu que no m’ho calle,
cante com aede gestes d’antiherois enamorats.
Entre tendre somriure i tendra tragicomèdia, respire,
i pense en tu.
Allà, en efecte, on les armadures que ostente estan partides,
partixc tots els vespres a caçar sentiments i records ara llunyans.
No són del tot llunyans, la veritat,
però són com llunyans quan em ve al cap el mocador,
quasi blanc.

El mestre de la cort
em diu que estem patint una evolució literària.
La cuinera em mira als ulls amb afecte:
es riu, i quan m’enrabie, diu que encara sóc un xiquet.
“Disculpe, senyora –li exclame–,
que jo ja sóc tot un monarca”;
“¡Un altre pobre –crida la mala pècora–,
amb moltes terres”.
No és que tinga tantes terres, la veritat,
però allò de “pobre” em fa plorar.

La veritat és que ja estic cansat,
de tantes guerres i tant poc que celebrar.
Sembla mentida, però fa cigarrets que ja no estàs.
En algun moment cauran en les rateres
els trellats que soltaves i em feien riure,
en algun moment tornarà el teu olor
i en algun racó tornaré a deixar-te les sabates.
De moment, mentre la distància,
guardaré la veu i els versos en la tauleta,
i compliré les obligacions d’un bon rei
i continuaré les batalletes del dia a dia,
i entre el soroll i la mentida faré vida...

Ho sent: es fa tard, i he d’apagar el ciri.

Abans, però, de gitar-me,
pujaré a la més alta torre.
Ací, en el meu món,
fa fred esta nit, i fa molt d’aire.
De moment, sota les estrelles,
seuré una estona en la muralla,
d’aquesta, la més alta torre,
i fins que no torneu tu i el meu seny...
esperaré.
I és que eixe mocador quasi blanc...
Aquest entranyable castell de paper...
Ara per ara, no valen res.
De moment, intentaré seguir governant,
com puga,
el meu regne distant.

Bé, ara no és que el puga anomenar regne, la veritat,
però encara que coixege, mentre avance,
em sobra.


Mentre tornes a la realitat,
el conte que continue endavant.



Dimarts 19 de gener del 2016; 00:01 h; en el llit, esperant






PER FI HA APLEGAT LA NIT
O

SOBRE VARIAR COM ESTEL DE FUMS DE BOHÈMIA


“Som del mateix material del que estan fets els somnis,
i la nostra xicoteta vida està envoltada amb un somni”
(William Shakespeare)


Per fi ha aplegat la nit.

Ja en el llit, abans de tancar els ulls,
observe la jornada in articulo mortis,
i veig el dia aparcat en la respatlla del silló,
examine escampat per l’escriptori tot el traüll.

Abans de tancar els ulls,
estire el braç i encenc el llum,
i se m’acudeixen bones idees,
perquè em fa companyia la Musa.
Malgrat el fil de llum tan oportú,
estic cruixit, extremadament extenuat.
Abans que se me tanquen els ulls
que a poc a poc em van convencent,
abans...
            Badalle.
            M’estire.
Amb el gos al costat,
m’anime amb un últim esforç,
m’espitge a desfogar-me.
            I per fi escric un poc.

I una vegada tanque els ulls,
m’enorgulleix haver-te fet poesia.
            Encara en el llit, després de tancar els ulls,
observe que necessitava declamar en el full,
i veig que sols tu saps tocar i fer sonar la meua veu,
examine les paraules que em fas composar.

Després de tancar els ulls,
em traus un somriure i em fas tindre visions,
i són somnis que voldria cada lluna,
            perquè eres Tu qui em dona calor.
I malgrat aquesta escalfor tan oportuna,
em fas calfar-me el cap:
estic sentimental, extremadament corprés.
Després de tancar-se-me els ulls,
que a poc a poc et van albirant,
            després...
            Versifique.
            I pense.
¿Alguna vegada havies pensat en un home així?
¿T’havies imaginat alguna vegada
que series l’essència dels meus versos,
que series la vida del pròxim rei dels poetes?

Sí, eres tu el vent que espenta aquesta flama,
i pensant el que sóc i qui seré,
em venen al cap memòries d’un passat,
i les torne a gravar en la posteritat:
crec que per tu he nascut, que per tu tinc la vida
i per tu he de morir.

Vaja, quines coses pensa este poeta abans d’anar a dormir.
Esta nit, sí, tapat en el llit,
sóc portat per estes paraules
que mai hauries cregut que podrien conduir un destí.
No hi ha respostes, no: hi ha el record,
del respecte, de la sinceritat,
            el de la timidesa,
                       el d’un sol tacte.
Bé, ja veus:
amb la Musa mimant-me,
amb el gos oferint el gest de companyia,
            amb Tu acaronant-me el cor i l’ànima...
ja veus, així m’adormiré hui.
I ja rendit, bandejat de la consciència,
amb l’inconscient flotant en el buit,
tot i així tinc en ment el record:
            el de tot acte.
No t’ho prengues a mal, ni a broma tampoc.
Potser desvarie algun dia com estel de fums de bohèmia.
Però, és de justícia tindre estels pels que parlar,
tindre estels que seguir.
Pensa:

quandoque bonus dormitat servus.
Calma...
            Per fi ha aplegat la nit.



20 de febrer del 2016; 1:05 h





EL TEU TRÈVOL DE QUATRE FULLES
O
SOBRE COM FER MEMÒRIA 
CONSAGRANT-TE UN SONET


Sols espere
que tu també m’estimes,
i que amb el temps
no calga fer ja rimes”.
(Alejandro S. Oltra)

En tant que vius, somrius i camines:
sent, i respira i expira i inspira:
sigues feliç, i amb tot faràs la lira
sonar d’aquest poeta que il·lumines.

¡Carpe diem, gens fiable és el demà!
Saps que ens volem com no ho fan cap dels altres:
no hi haurà a Valéncia dos com nosaltres...
ni amic ni pare ni mare ni germà.

Agarra de la nostra primavera
la sort que et lliure abans que les agulles
et tornen en pols, en ombra severa.

Amor, no hi ha camí, si no em despulles.
Sóc per a tu la ventura que espera.
Aprofita el trèvol de quatre fulles.



Dimecres 2 de març del 2016; en la meua habitació, que prompte trobaré a faltar





EL TRACTAT DELS DISCORDANTS
O
SOBRE L’AJUDA DELS DIMONIS


“El major espectacle és un home esforçat lluitant contra l’adversitat;
però, hi ha un altre més gran:
vore un altre home llançar-se en la seua ajuda”
(Oliver Goldsmith)

No em recrimines,
si apague l’infern amb llàgrimes.
No m’odies,
si guarde el teu record en el gel.
No em culpes,
si necessite ofegar-te un temps.

Carn i ungla.
Però jo sóc carn de canó,
i, a més, ho saps bé,
em rossegue les ungles.

És el moment de formar una lliga.
És el moment de reunir forces.
És el moment de demanar subsidi.

És el moment de buscar aliats.
No vull soltar el jocker...

La noblesa del bonhomiós,
la paciència del docte,
el silenci del deixeble,
la ràbia de la bèstia...
Tots i més...
s’obrin... i em donen pas a l’escena.
No són jo. S’aparten.

Ara vull sentir-me en el grup dels dolguts,
ser almenys d’un grup.
És hora d’avançar i pujar al tren etern.
Entre la boira dels carrers
arriba i s’abalança lentament l’essència obscura,
deïtat de les llàgrimes,
que s’apiada de mi,
que busca a qui pertany,
a la veu més fosca.

És el moment de demanar llum.
Vaig a buscar nous socis que m’atorguen ajut,
vaig a reunir amics que estiren la mà.

S’obri també el cel i em diu que camine.
La por per fi em solta i m’espenta.
Cada pas és una destrossa i una execució,
i el fil de la vida es destensa, però es fa indestructible,
i el fil de l’espasa s’endureix, però es fa indulgent i amable.

Wellcome to the venture.


Divendres 1 d’abril del 2016; en la novetat



VERSOS FÈRTILS
O
SOBRE l’IMPACTE DE LA REALITAT


“Hace mucho, muchísimo,
que yo no me enfrentaba
como anoche al espejo,
y fue implacable como vos,
mas no fue tierno...”
(Mario Benedetti)

Em resguarde en estos versos:
vita dixit:
non tantum pellis et ossa sum.

Quan m’he rebaixat a més no poder,
quan he sentit vergonya de sentir tant,
després d’haver-me apartat per a evitar el mal
–evitar-me’l, a mi en últim lloc–,
fins i tot
quan he vist l’espurna de l’esperança
–traïdora...–
aleshores
el que realment he fet ha sigut dir-me:
            “l’estimes”.

I quan la seua espasa m’ha travessat el cor
i este monstre s’ha queixat,
realment s’han confabulat,
i el que realment han fet tot aquest temps ha sigut dir-me:
“seràs Llàtzer”.

I pensar
que realment en un passat no tan remot
fins i tot m’he unit
–és veritat–
a l’agravi de la meua condició...
Ho considere,
ho medite,
i el que realment he fet ha sigut dir-me:
            “l’estimes”.

Aquesta és la veritat més dura i injusta i divina:
el colp i la càrrega conseqüent d’un cor partit...
és el que més pesa a qualsevol...
La por, la segona cosa que més pesa...
I ninguna d’estes injúries s’oblidaran:
ambdues són inevitables.

Vet ací el seguici de la fortuna idealium:
Oprobi, Esperança, Dolor, Erínies, Silenci...
Amor, Ironia, Maldat, Desmesura i Secretisme...
Però tu, espill,
dis-me:
¿quin sentit té tot açò?
Aleshores,
en suar-me les mans,
en caure’m les llàgrimes,
en sentir la ràbia al pit,
en fer-li la pregunta...
el que realment ha passat...
és que m’he dit...




Dimecres 6 d’abril del 2016; en un nou lloc


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada